La dació en pagament és una de les qüestions polítiques més controvertides a l’estat espanyol d’ençà de l’inici de la crisi, coneguda en gran mesura gràcies a l’aparició de moviments socials com la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) que han denunciat els desnonaments i d’altres problemes relacionats amb l’habitatge, reivindicant com a mesura estrella la dació en pagament. És un tema que té grans implicacions polítiques, econòmiques, jurídiques, socials, i fins i tot, morals.
La dació en pagament consisteix en que, quan una persona signa una hipoteca amb el banc, l’habitatge adquirit serveix de garantia en cas d’impagament, quedant el deute liquidat amb l’entrega de la propietat al banc.
Actualment som lluny d’una situació així. En la major part dels casos el que ha ocorregut és que els bancs, en plena bombolla immobiliària i amb els preus dels immobles disparats, van concedir massivament crèdit sense gaires restriccions a gent que volia comprar un habitatge (molt sovint, seguint la creença difosa a l’estat espanyol de que tenir l’habitatge en propietat és millor que llogar), gent que potser no tenia la solvència adequada i que estava comprant a preus altíssims, endeutant-se de per vida.
Per què feien això? Perquè els bancs sabien que en cas d’impagament es podrien quedar amb l’habitatge i vendre’l a preus més elevats i fer negoci igualment (era habitual pensar que els preus dels immobles no baixarien mai).
Què va passar? La bombolla va esclatar i els preus dels pisos van desplomar-se. Molta gent que vivia directament o indirecta del sector de la construcció va perdre la feina, arrossegant altres sectors i la morositat va augmentar. Els bancs havien valorat els pisos i cases a un determinat preu (inflat) al moment de concedir els préstecs i quan va venir la crisi ja no valien el que s’havia pagat per ells. La gent que no podia pagar tampoc podia cancel·lar el deute entregant la propietat ja que el banc exigia la diferència entre el deute i el valor actual de la casa, molt menor que el preu d’inici.
El resultat: Milers de famílies sense feina, al carrer i endeutats de per vida. Un drama social massiu, conseqüència de l’avarícia dels bancs i la irresponsabilitat dels legisladors i reguladors.
En països gens sospitosos de socialistes com els Estats Units, la dació en pagament és habitual. La lògica ens diu que ha de ser el capital el que suporta el risc al realitzar una transacció com aquesta, i no les persones que estan satisfent una necessitat bàsica com és l’habitatge. I més tenint en compte que hi ha una important asimetria en els coneixements d’una i altra part. Els bancs eren qui valoraven la propietat que s’hipotecava, per tant són ells qui han d’assumir el risc de que aquesta valoració sigui errònia o la situació canviï, no els usuaris. També eren els bancs qui concedien crèdit a gent que tenia un risc molt elevat d’impagament. I també eren els bancs qui animaven a endeutar-se més i més, en un context de diners barats i cursa entre les entitats financeres per veure qui la tenia més gran (la cartera d’actius).
Ara que ha arribat la crisi pretenen que paguin els plats trencats aquells que menys tenen i poder seguir fent negoci. Com diria el president Correa, els bancs et presten el paraigües quan fa sol i te’l prenen quan comença a ploure.
La PAH i amplis sectors socials han plantejat implantar la dació en pagament amb caràcter retroactiu, la qual cosa vol dir que s’aplica no només als futurs contractes sinó als que ja s’han signat (la qual cosa té lògica perquè el problema social el tenim amb les hipoteques ja signades). Això, diuen els detractors de la mesura, perjudicaria greument la seguretat jurídica, perquè voldria dir canviar les normes del joc un cop començada la partida. Generalment les lleis no es poden aplicar retroactivament per aquesta raó.
La seguretat jurídica és molt important de cara a garantir el correcte funcionament de l’economia, de la contractació i redueix els costos de transacció perquè genera confiança. Diuen els contraris a la dació en pagament que això afectaria negativament als futurs contractes, que crearia incertesa i que trauria valor als futurs contractes. Això és cert en certa mesura.
Així doncs, el que ens hem de plantejar com a societat és què ens importa més, resoldre el problema de greu patiment a milers de famílies, que mai podran tirar endavant si segueixen endeutats i que, a més, no podran contribuir al creixement si no tenen possibilitats de futur, o si preferim garantir una estricta seguretat jurídica. Ens hem de plantejar què és més just, si fer que els bancs assumeixin aquesta pèrdua en tant que culpables (en part) de la situació, o fer que l’assumeixin milers de famílies que no tenen res.
A més, caldria plantejar-se quina seria la magnitud d’aquesta pèrdua de seguretat jurídica. Sincerament, no crec que fos una tragèdia si es deixa clar que es tracta d’una situació d’emergència social i que és una mesura específica que no afecta altres tipus de contractes. I en qualsevol cas hem de posar en una balança què pesa més, aquesta pèrdua o la dignitat de moltíssimes persones, i decidir què considerem més rellevant.
Al final, és una qüestió de democràcia i d’apoderar la ciutadania, de control social de l’economia i que sigui la gent qui decideixi què els importa més. Ens diuen els aspirants a tecnòcrates que tot això no es pot fer i que seria una barbaritat. Altres podem pensar que la barbaritat és deixar milers de famílies sense casa i omplir de cases els bancs. Front al “no és possible” cal respondre: nosaltres decidim, sigui per a bé, o per a mal, però tenim dret a fer un debat amb informació damunt la taula i decidir, això és el que s’hauria de fer en una societat democràtica i madura.
Reflexions a l'aire 