Avui he plorat

Avui, al llit abans d’anar a dormir he plorat. He plorat imaginant l’angoixa de les persones valentes que han posat la cara per tots nosaltres. Pels que s’ho estan jugant tot per unes idees. Gent amb fills, família, amics, projectes, vides, que ho han arriscat tot per una causa que pot agradar més o menys però que és legítima, pacífica. Què pocs polítics poden dir que estan disposats a anar a presó per dur a terme el projecte polític que encarna els somnis i anhels de centenars de milers de persones. Què pocs representants poden dir que representen en majúscules la seva gent i no només a ells mateixos i els seus interessos partidistes i personals. Hi ha gent que no pot entendre què vol dir fer sacrificis personals per causes col·lectives perquè no estan disposats a moure ni un dit per res que no sigui el seu propi interès, i així tenim el món i Europa.

Tinc el cor en un puny de pensar que en poques hores puguin detenir al Govern i als membres de la Mesa del Parlament, que són per sobre de tot persones i m’atreveixo a dir que bones persones, per posar urnes i fer una votació al Parlament. Estic esgarrifat de pensar que això és possible en un país que diu ser democràtic, en una Europa en la que creia, en ple segle XXI. Em sento desemparat davant l’arbitrarietat dels qui detenten el poder, davant de tant d’odi. Demà podria ser jo, o el de més enllà a qui vinguessin a buscar.

Hem vist vulneracions de drets gravíssimes, prohibició d’actes, identificacions per repartir publicitat, registres a mitjans de comunicació, intimidació constant, violència, càrregues policials, dues persones a presó per organitzar una manifestació, per l’amor de Déu! La Policia Nacional mullant-se políticament, querelles surrealistes que no s’ajusten a dret, agressions feixistes impunes, però per les autoritats espanyoles això no és sedició, això no és violència, no importa perquè va dirigida contra els seus enemics, contra nosaltres. Segons ells la violència és la resistència pacífica.

Qui no vegi que això no va d’independència o no està sent còmplice per omissió del major retrocés en drets democràtics de la història recent a casa nostra, i això avui ens pot afectar als independentistes, però quan es retallen els drets fonamentals d’uns quants s’estan retallant els de tothom. Estem relativitzant i normalitzant una situació de repressió gravíssima i encara em pregunto perplex on és la gent del PSC i del PSOE, on és la indignació sense matisos de gent de Podemos i els Comuns, on és la bona gent votant de PP i C’s que no pot ser que accepti una situació tan greu. Em nego a pensar que els sembla bé, em nego a pensar que no senten empatia, em nego a pensar que visc en una societat que accepta el que està passant. On punyetes és la solidaritat internacional, on és la UE dels valors democràtics? Quina merda de món.

Ja sabia quin tipus d’estat era l’estat espanyol i quin tipus de gent controla les seves institucions, però observar-ho de tan a prop amb tanta cruesa m’està impactant. Estic estupefacte, trist, enrabiat, indignat. Mai més viuré amb normalitat en aquest estat, mai oblidaré tot això, mai els perdonaré.

No tenim cap alternativa que no sigui guanyar, resistir. Junts, com ho hem fet fins ara, per ells i perquè no ens podem permetre perdre. Quin missatge donaríem si perdem davant de tot això? No ho podem consentir. Per defensar-nos, per defensar a les víctimes de la repressió de l’estat, hem de sortir i guanyar, i guanyar amb contundència, perquè si no guanyem ens destrossaran. Fem-ho, recuperem la força que hem demostrat tenir, recuperem la il·lusió i la iniciativa, denunciem davant del món el que està passant i demostrem la nostra voluntat. Organitzem-nos, mobilitzem-nos, fem una campanya com la de l’1-O, convertim la ràbia i la indignació en energia i vots. No podem fer cap pas enrere, no ens faran abaixar la cara, no acceptarem viure agenollats, no els deixarem guanyar. Que ningú es desanimi, a guanyar!

Per últim, als represaliats: gràcies per tanta dignitat. Gràcies per tant. Us tinc als meus pensaments, tota la força, tot l’escalf, tot el carinyo. No estareu mai sols. Molta força i molts ànims.

Anuncis

Ja no ens fan por

Aquest matí la policia m’ha identificat i m’ha requisat material que cridava a votar sí al referèndum de l’1 d’octubre. Estava repartint aquests tríptics amb un altre voluntari de l’ANC del barri on visc, a Barcelona. La resposta de la gent del carrer ha estat magnífica, a excepció d’un senyor molt crispat i enrabiat que ens ha dit que allò que fèiem era il·legal i que  estava prohibit. Li he dit que teníem permís per estar allà i ell m’ha insistit que això estava prohibit pel Tribunal Constitucional. Li he respost educadament que no estàvem fent res dolent i m’ha dit que trucaria a la policia, visiblement nerviós. Li he dit que fes el que hagués de fer i he seguit repartint. Al cap d’una estona han vingut dos cotxes de la Guàrdia Urbana i m’han identificat i requisat els tríptics. Els agents estaven força avergonyits d’haver de fer cas a una ordre de fiscalia que atempta contra la llibertat d’expressió i els drets polítics més fonamentals, i quasi ens han demanat perdó per fer-ho. A mi també em cauria la cara de vergonya, però l’estat espanyol és així, no s’hi pot fer gaire més, no és culpa dels agents.

Escric aquest article per intentar transmetre confiança, serenitat i molts ànims a tothom. Això que m’ha passat avui a mi (i a moltíssima altra gent) serà el pa de cada dia pels milers de persones organitzades arreu del país durant els propers dies. Que ningú s’espanti. L’estat està molt més espantat que nosaltres, estan frustrats perquè veuen que la seva autoritat a Catalunya s’està diluint cada cop més, estan perdent el control sobre el nostre país i la nostra gent, que les seves amenaces no ens intimiden, ja no ens fan por, som un poble determinat a ser lliure i estem exercint com a tal. Estem actuant, de facto, com un país lliure, perquè ser lliure vol dir no tenir por, i menys d’aquells que ens voldrien callats i tancats a casa. Els carrers són nostres i ho seguiran sent. Per cada identificació d’un voluntari farem 10 repartides més, per cada pancarta retirada en penjarem 10 més, per cada cartell requisat n’imprimirem molts més. La resposta serà aquesta, desobeir les ordres absurdes que recorden al franquisme més ranci. Estem desbordant tot un estat, que es veu incapaç d’aturar-nos si no ens acovardim i si seguim endavant, això els genera molta impotència, els fa tornar bojos, perquè estem impugnant col·lectivament la seva legitimitat a Catalunya, els estem destituint del poder que han exercit sempre sobre nosaltres. Ells ens requisen propaganda però no saben que amb això s’estan requisant l’autoritat a sí mateixos. No poden aturar els milers i milers de persones que cada dia dedicarem gran part del nostre temps a fer campanya pel sí, però sobretot campanya per la democràcia, pel referèndum. Qui ens havia de dir que a Europa en ple segle XXI hauríem d’estar reivindicant democràcia i llibertat d’expressió. Han caigut moltes caretes, però tranquils, la gent ho està veient, cada vegada tenim més legitimitat per fer el que estem fent. És preciós estar vivint un procés de desobediència civil massiva, estar qüestionant la seva autoritat pacíficament, amb un somriure i tots junts, sense esquerdes. Si continuem així ja hem guanyat. Estan quedant en evidència davant del món i de la seva pròpia gent.

M’agradaria dir-li al senyor que ha trucat a la policia que l’únic que ha aconseguit, enlloc d’intimidar-me, és que tingui encara més ganes de sortir als carrers, més il·lusió per fer campanya, de demanar el vot al referèndum. Em sento profundament orgullós i agraït de poder viure un procés que poca gent a Europa tindrà l’oportunitat de veure durant la seva vida. No estem sols, som molts, si el President, el Govern, la Mesa del Parlament, els diputats, els centenars d’alcaldes, els voluntaris estan disposats a arriscar-ho tot, nosaltres podem assumir aquest petit risc, és el nostre deure. Ho hem de fer per tots aquells que en temps molt més difícils també van haver de defensar la democràcia, ho hem de fer perquè mai més ningú hagi de defensar el dret a vot. Aquesta està sent la campanya més intensa i apassionant de les nostres vides, i ho ha de seguir sent, encara més, hem de fer una campanya abassegadora, massiva, més potent que mai. No ho podran impedir, la gent està il·lusionadíssima i el carrer ens dóna suport. Per això, sense cap tipus de por, em vull reafirmar i fer una crida a participar l’1 d’octubre, a votar Sí per dir PROU a aquest estat autoritari, dir prou a aquestes pràctiques del passat i dir rotundament SÍ a una nova República democràtica de veritat. Endavant companys i companyes, molta força, la seva desesperació és la nostra victòria, ens veiem l’1 d’octubre a les urnes.

El fals mite de la immigració àrab a Catalunya

Aquests darrers dies, després del tràgic atemptat a Barcelona, molta gent s’ha adonat de com de mentidera, manipuladora i mancada d’ètica professional por arribar a ser la premsa de l’estat espanyol i també determinats mitjans nostrats. Ha sigut més que evident per la gent a Catalunya de com s’ha intentat desprestigiar als Mossos i a les autoritats catalanes pel fet d’haver estat exemplars i no haver necessitat l’estat per solucionar els nostres propis problemes. Les institucions catalanes han demostrat ser fortes i professionals, i a l’altra banda hem vist gent que ha vingut a fer-se la foto molt després que passés tot i que, en el millor dels casos, han sigut irrellevants. No cal mencionar la baixesa moral i política que han demostrat al jugar amb la seguretat de la ciutadania a Catalunya no transmetent informació rellevant als mossos, bloquejant l’accés de la policia catalana a l’Europol, boicotejant la convocatòria de noves places al cos i no volent convocar la Junta de Seguretat en una situació de màxima alerta a tota Europa. No tenint-ne prou amb això, els propagandistes del règim, mal anomenats periodistes o tertulians (jo més aviat els diria xarlatans), han fet de tot: culpar als mossos de manca de prevenció, de no col·laborar amb la policia estatal, a l’Ajuntament per no posar pilons, al Conseller per informar als ciutadans de quants catalans hi havia entre les víctimes, al Major dels mossos per atendre en català a les preguntes de la premsa en català, han intentat vincular els terroristes amb l’independentisme, han assenyalat un regidor del govern Colau i un diputat de la CUP per haver fet la seva feina com a advocats, etc.

No obstant, no és de tot això del que vull parlar. Ja ha quedat ben clar als ulls dels mitjans internacionals i, el més important, davant de la ciutadania catalana, com són aquesta gent i n’estic segur que tota aquesta intoxicació que han intentat els tornarà com un boomerang a tots aquells que han volgut aprofitar aquesta trista ocasió per fer política de la manera més baixa i miserable. Pagaran un preu ben alt per això, la gent no és imbècil i se n’ha adonat de qui tenim al davant, igual que se’n van adonar de les mentides del govern i els mitjans afins l’11M.

Del que vull parlar en aquest article és d’una de les mentides repetides des de fa molt de temps pels pallassos de la caverna mediàtica en televisions i pamflets d’ultradreta. Aquest mite del que parlo és allò de que “els nacionalistes/separatistes/secessionistes catalans han volgut promoure la immigració de països àrabs enlloc de la llatinoamericana perquè els primers no parlen castellà”. Havia pensat en fer un article desmuntant això i fer-lo en castellà, però he decidit fer-lo en català, ja és tard per obrir els ulls a la gent d’allà, ja no és temps de més pedagogia i d’intentar canviar Espanya, ja ho hem intentat prou, no en traurem res. Ara el que ens cal és combatre les intoxicacions que ens envien, amb informació, i dirigir-nos a la ciutadania catalana per no deixar-nos enganyar, per estar convençuts que l’única alternativa és marxar d’aquesta gàbia, per cohesionar-nos i per consolidar la nostra determinació de votar peti qui peti.

La primera raó per la qual aquest mite no pot ser cert és ben senzilla. Qualsevol persona mitjanament informada sap que les competències en immigració les tenen els estats i comparteixen algunes atribucions amb la UE. Les comunitats autònomes no tenen competències en política migratòria, i per tant difícilment poden promoure o desencoratjar la migració d’uns grups o uns altres. La Generalitat tampoc pot discriminar segons l’origen o religió en ajudes socials o programes d’atenció, seria il·legal. Per tant, més enllà d’una hipotètica predisposició a acollir a uns enlloc d’uns altres, no pot fer cap acció substancial per tal de promoure uns grups i no uns altres.

La segona raó per la qual aquest mite és fals, és la més evident i contundent. Es tracta senzillament de mirar les xifres oficials, una cosa que pot fer qualsevol persona, també aquests suposats periodistes que pregonen mentides sense contrastar.

És cert que la població àrab (fonamentalment marroquina) a Catalunya té molt més pes que a la resta de l’estat. Però també hi ha més immigració en general a Catalunya que a la resta de l’estat, pel simple fet que Catalunya ha estat i és una terra relativament pròspera, que ofereix més oportunitats, i que ha atret immigració d’arreu des de fa dècades. Dels 7.522.596 habitants que hi ha a Catalunya (dades de 2016, Idescat), n’hi ha 2.641.609 que no han nascut a Catalunya. Aquesta xifra representa aproximadament un 35% de la població total. Per contextualitzar, aquesta xifra a Espanya és aproximadament un 13% (inclosa Catalunya, si miréssim la resta d’Espanya sense Catalunya seria un percentatge encara menor). És evident, doncs, que hi ha més immigració a Catalunya que a l’estat espanyol. Però no només Catalunya té més immigració que la resta de l’estat, sinó que té més immigració que qualsevol altre país comparable del món. Traient casos especials com Luxemburg, Andorra, etc., Catalunya és el país amb més immigració dels països desenvolupats. Els següents països després de Catalunya són Suïssa i Austràlia amb aproximadament un 28% d’immigració. A Europa els països amb més immigració són Bèlgica, Eslovènia, Àustria, Suècia i Irlanda, que estan al voltant del 16%*!!! La mitjana de tots els països europeus, per tant, ha de ser encara menor.

Vist això no ha d’estranyar que hi hagi més població d’origen àrab a Catalunya que a la resta de l’estat, perquè també n’hi ha més població estrangera en general, i és a això al que vaig.

Certament, el principal grup d’immigrants a Catalunya són els d’origen marroquí. Segons el padró municipal de l’any 2016, hi ha 210.272 persones nascudes al Marroc i que viuen a Catalunya. Els marroquins són, amb moltíssima diferència, el grup principal entre els immigrants provinents de països àrabs, que sumen en total 227.431 persones. (Font: Idescat )

Excel

El mite s’acaba d’ensorrar quan mirem quanta gent nascuda a països llatinoamericans hi ha a Catalunya. Tenint en compte només els països hispanoamericans, on es parla castellà, el nombre total és de 480.326 persones. És més que evident doncs, que hi ha molta més població hispana entre els immigrants a Catalunya que no pas d’origen àrab. Per tant, queda més que comprovat que la teoria que els separatistes de la Generalitat promouen la immigració àrab no és certa i el que és pitjor, no pot ser certa al no tenir la Generalitat cap competència en matèria d’immigració.

Llatins

Per últim, per acabar de tancar la boca als intoxicadors professionals de la caverna, recordar que tot això és només tenint en compte la immigració provinent de fora de l’estat espanyol. Perquè el principal grup immigrant a Catalunya segueix sent gent nascuda a altres territoris de l’estat espanyol, en concret hi ha 1.348.713 persones nascudes a altres llocs de l’estat que viuen a Catalunya. La xifra seria encara més espectacular si miréssim els orígens de pares o avis de la població catalana actual, ja nascuda a Catalunya. (Font: Idescat ).

Tot això posa de manifest que Catalunya és, ha estat, i serà, un país atractiu i d’acollida. I n’estem profundament orgullosos de la nostra diversitat. Un país que no pregunta l’origen, ni la religió, ni la llengua dels seus ciutadans, sinó que es pregunta on podem arribar tots junts. Això és el que més els dol, la nostra cohesió i convivència en la nostra diversitat, diversitat que ells, la caverna mediàtica, l’extrema dreta nacionalcatòlica, no poden suportar ni entendre.

 

*Dades extretes de diferents fonts:

http://www.ine.es/prensa/cp_2017_p.pdf

https://data.oecd.org/migration/foreign-born-population.htm

http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/middleeast/12111108/Mapped-Which-country-has-the-most-immigrants.html

La Dictadura de Veneçuela

Fa temps que tenia ganes d’escriure sobre el gran tema: Veneçuela. Tothom a Occident parla de Veneçuela, constantment. Com a referent de la lluita social en alguns casos o com a arma llancívola per desqualificar l’adversari polític en la gran majoria dels casos.

Veneçuela fa mesos que viu moments molt difícils econòmicament i política, amb una divisió social i uns nivell de protestes i violència als carrers preocupants, una crisi econòmica gravíssima, a les portes d’una hiperinflació, amb un conflicte institucional obert amb el govern per una banda, l’Assemblea Nacional controlada per l’oposició per una altra i un enfrontament entre la fiscal general, el govern i el Tribunal Suprem.

Fa mesos que hi ha protestes organitzades per l’oposició als carrers, contra-protestes partidàries del govern i enfrontaments amb la policia que han deixat 90 morts d’un costat i de l’altre. És habitual veure a les xarxes socials denúncies d’uns cap als altres d’actes de violència, brutalitat policial, en què els uns justifiquen els actes propis com a resposta als dels altres en un exercici pueril de l’ “i tu més”. Faria riure si no es tractés d’un assumpte tan greu amb desenes de morts i ferits pel mig.

Especialment greus són dos fets que s’han produït recentment, el primer, l’atac militar des d’un helicòpter robat a l’exèrcit contra el Tribunal Suprem, dut a terme per part d’un oficial contrari al govern. El segon, ocorregut ahir mateix en què un grup de civils aparentment partidaris del govern de Maduro van irrompre a l’Assemblea Nacional i van atacar i ferir diputats opositors amb una facilitat impròpia d’un règim democràtic. Els poders de l’estat, i en especial el legislatiu, no pot ser assaltat tant fàcilment per ningú, i menys per un petit grup de civils sense que les forces de seguretat siguin capaces d’impedir-ho. Semblaria raonable pensar que el govern ha sigut poc eficaç en el seu deure de garantir la seguretat per intimidar l’oposició, i més després de les declaracions del vicepresident de la república en què animava a actuar contra l’Assemblea Nacional.

L’objecte d’aquest article no és tant analitzar la situació de Veneçuela, sinó parlar de com es tracta el tema des de casa nostra. Tant per part dels mitjans de comunicació com per part dels simpatitzants del chavisme, el que millor definiria com tracten el tema seria el simplisme i el reduccionisme més absurd. Bons i dolents, blanc i negre, els nostres i ells.

No voldria posar al mateix a uns i altres perquè l’equidistància és odiosa i pròpia de gent que no es vol mullar, i és per això que en primer lloc voldria denunciar el que considero més greu: l’absoluta manca de rigor i professionalitat dels grans mitjans de comunicació espanyols i catalans respecte Veneçuela. Sempre han tractat el país com si fos una dictadura, parlant del “règim”, d’autoritarisme i utilitzant imatges i talls de declaracions que acompanyen aquest relat. També els governs dels països occidentals han estat hostils i han assetjat el govern veneçolà, demonitzant la figura de Chávez (i més tard la de la seva caricatura, Maduro). Està clar que no ha agradat als grans poders internacionals que un país ric en recursos naturals deixés d’estar sota el seu control i deixés d’estar al servei dels Estats Units per passar a plantar cara i defensar els seus propis interessos. Dir que Veneçuela és una dictadura és mentir, ras i curt. Afirmar això no resisteix el més senzill dels anàlisis. On s’és vist que en una dictadura hi hagi una Assemblea Nacional, escollida democràticament, controlada per l’oposició? On s’és vista una dictadura en què els ciutadans han recolzat massivament el govern durant dècades, elecció rere elecció? Ignorar aquesta realitat és insultar la voluntat del poble veneçolà que va confiar en una revolució que inicialment va representar un aprofundiment democràtic, amb una democràcia més participativa, amb la possibilitat de revocar el President en referèndum, que es va exercir i va confirmar Chávez al govern en una ocasió. Una revolució que va prometre repartir la riquesa del país entre la seva gent i no doblegar-se davant interessos estrangers, s’hi pot estar més o menys d’acord, et poden agradar més o menys les formes, però és legítim, i és democràtic. Crida l’atenció aquesta doble vara de mesurar i pretesa superioritat moral venint d’un país on la qualitat de la democràcia és baixíssima, amb una corrupció sistèmica, les clavegueres de l’estat que actuen contra adversaris polítics i una Constitució feta sota l’amenaça de l’exèrcit, però bé, això és un altre tema.

Pel que fa al tractament que fan certs sectors de l’esquerra catalana i espanyola simpatitzants del chavisme lamento haver de dir que també han tendit a ser massa benèvols, poc crítics i sovint simplistes. Amb el pretext de que els grans poders internacionals hi estan en contra, que els mitjans de comunicació els ataquen o que els Estats Units són molt dolents, han sigut poc exigents amb les sortides de to i tics autoritaris del govern, que hi són. I el més greu, han passat per alt una evident pèrdua de suport popular al chavisme des de la mort de Chávez. Ja el 2013 Maduro va guanyar pels pèls, lluny dels folgats resultats de Chávez i a partir de llavors el que ha vingut és una agonia dels chavistes, que intenten mantenir el poder per sobre de tot, erosionats per la greu crisi econòmica, per un líder que no és tan carismàtic com el seu predecessor, per un autoritarisme creixent, per excessos evidents del govern. I això no es pot justificar de cap de les maneres. Mai a la vida justificaríem els abusos policials, ni la corrupció, ni els atacs a l’Assemble Nacional, ni els morts, ni el militarisme ni res de tot això si ocorregués aquí, si ho fes “la dreta”. Tampoc ho podem justificar, de cap de les maneres, si ho fa un senyor que parla en nom del socialisme. No em val que el context sigui diferent, no em val que l’oposició intenti desestabilitzar el govern amb mobilitzacions (òbviament, és la seva funció, en tenen tot el dret i és el que fem quan hi ha un govern d’un color diferent al nostre). No és acceptable i em fa vergonya veure que gent que pensa com jo justifica aquesta mena de coses, no ens podem rebaixar d’aquesta manera, no perquè vagin de vermell els ho hem de consentir tot.

El que li cal a Veneçuela, des del meu humil punt de vista, és diàleg entre els dos blocs tan allunyats i rebaixar la tensió. Calen eleccions immediates i que s’accepti el resultat, sigui quin sigui, i treballar per consensos. No pot ser que un país partit per dues meitats es mati als carrers, això no és socialisme ni és res. No podem ignorar el que pateix la població, sigui del bàndol que sigui, amb un poder adquisitiu minvant, amb una crisi econòmica gravíssima que cal afrontar. O comencen a dialogar, o estem a les portes d’una guerra civil.

Nosaltres, els valencians

He vist recentment aquest breu documental sobre les relacions entre el País Valencià i Catalunya, des d’un punt de vista econòmic, sobretot, però també polític. Hi ha testimonis de valencians, valencians que viuen a Barcelona, catalans que coneixen el País Valencià i catalans que no el coneixen tant.

És molt interessant i deixa en evidència tant aquells que fan tot el possible per girar l’esquena i evitar un contacte que és desitjable i imprescindible, i també a aquells que tenen una concepció unitària i dogmàtica dels Països Catalans que no ajuda precisament a construir-los. Molt recomanable.

Enllaço aquí un post on parlava fa quasi tres anys sobre com entenc els Països Catalans.

¡Basta de mentiras, Inda!

Hace escasos días, Eduardo Inda, el bufón por excelencia de las tertúlias low cost de las degradadas televisiónes españolas, hacía unas repugnantes declaraciones diciendo:

“Creo que este nivel de violencia, no se ha vivido ni en el País Vasco en los años duros. Ni en el País Vasco, porque claro, allí podían matar a algún juez o a algún fiscal, que tampoco mataron a muchos pero…”.

Esto lo dijo en EsRadio, la radio donde el otro gran bufón destronado de la caverna mediática española, Federico Jiménez Losantos, tiene su espacio matutino para escupir odio y rencor hacia todo aquello que no le gusta, en especial el proceso político que vive Cataluña. Una combinación explosiva de reaccionarios donde es fácil que se retroalimenten en sus tóxicas opiniones y se acaben diciendo barbaridades como las que se dijeron. Sólo faltaba Alfonso Rojo para tener un aquelarre completo de retrógrados indocumentados.

Es culpa de los medios de comunicación que estos charlatanes sean los referentes más visibles del “periodismo” para gran parte de la población. Lo que ellos hacen no es periodismo ni se le parece, es política, es confusión y es desprestigiar una profesión imprescindible en democracia como es el periodismo.

Lo que ha dicho Inda es de una gravedad tan escandalosa que parece mentira cómo puede decirlo en directo y quedarse tan ancho, sin que tenga ninguna consecuencia. ¿Cómo se puede banalizar tan descaradamente el terrorismo? ¿Cómo se pueden utilizar muertes para hacer política? ¿Cómo se puede insultar a toda una sociedad, como es la catalana, pacífica y demócrata, sin ningún pudor?

ETA mató a 829 personas des de la muerte del dictador fascista Franco. En los años más duros, 1979 y 1980, mató 84 y 93 personas respectivamente. La gente tenía miedo, no se podía vivir en paz en el País Vasco, y tú, Eduardo, ignorante como eres, tienes la poca vergüenza de compararlo con un movimiento pacífico que no sólo no ha matado a nadie, sino que no ha quemado un solo contenedor ni ha tirado un papel al suelo. De hecho, si lo que has dicho fuera mínimamente cercano a la realidad, tú y la gente como tú no podríais dormir tranquilos. Por suerte, eso no es así, y hasta las burradas más bestias y más ofensivas, pueden ser dichas sin miedo a ninguna represalia que amenace vuestra integridad. Y así tiene que ser, porque nosotros, los independentistas catalanes, sí que creemos en la libertad de expresión.

Me pregunto dónde están las famosas y mediáticas asociaciones de víctimas del terrorismo después que las hayas insultado de esta manera. ¿No piensa hacer nada la AVT después de este desprecio? Sólo la Asociación Catalana de Víctimas de Organizaciones Terroristas ha dicho estar estudiando medidas contra usted. Los medios y la política española habéis usado siempre la tragedia del terrorismo para hacer propaganda, habéis usado el dolor políticamente y eso es absolutamente despreciable.

¿Sabéis qué? Ya no nos importan vuestras mentiras. Ya no esperamos ningún gesto. No hay nadie que viva en Cataluña o que la conozca mínimamente, que no se dé cuenta que lo que decís en los medios y la realidad que se vive allí es absolutamente distinta. Y eso nos da la razón, porque cada vez más y más gente harta de este Estado maltratador donde algunos pueden difamar contra un país entero, bien tranquilos, porque la justicia no les hará nada, pero cuidadín que alguien haga un chiste sobre Carrero Blanco. Hartos de que la justicia persiga a cargos electos por poner urnas para que la gente vote (menuda violencia). La justicia no condenará una hija y hermana de rey, pero sí perseguirá la presidenta de un parlamento por dejar que se debata una cuestión en un pleno (debatir en un parlamento, ¡qué barbaridad!). La justicia no perseguirá al Gobierno central por desobedecer 34 sentencias del Tribunal Constitucional pero sí a un concejal por decir que para hacer tortilla hay que romper los huevos. Qué vergüenza de país, qué esperpento.

¿Sabes lo que pasa en Cataluña, Inda? Y aprovecho también para responder a Arrimadas, de un partido que a ti te gusta mucho, que hizo una insinuación hace unos meses en un sentido que muchos interpretaron en la misma línea que tu comentario. Lo que pasa en Cataluña, señores, es que Enric Millo (PP) y su hermano pueden quererse con locura a pesar de que uno es independentista y el otro no.

En Cataluña pasa que Arrimadas o Andrea Levy (PP) pueden estar casadas y enamoradas de independentistas, sin ningún problema.

En Cataluña pasa que un señor nacido en Córdoba fue presidente de la Generalitat. ¿Se imagina alguien a un nacido en Rumanía o Ecuador presidiendo España? Es más probable que les encerraran en un CIE.

En Cataluña pasa que la primera diputada en el Congreso español que es nacida en el extranjero es independentista, diputada por Barcelona, por Esquerra Republicana, y lo mismo en el Senado, el primer senador nacido fuera del estado lo es por ERC.

En Cataluña pasa que un 70% o más de los catalanes tienen sus orígenes immediatos fuera de Cataluña y a pesar de eso hay un 80% de la ciudadanía a favor de votar en un referéndum de autodeterminación, incluidos muchísimos que votarían no y que votan al PP al PSC o a usted, Arrimadas, porque somos un país de demócratas. Las identidades nacionales son personales y complementarias, y eso os duele.

En Cataluña pasa que usted, señora Arrimadas, llegó a Cataluña hace tan solo 7 años, en 2010, y es la jefa de la oposición. Usted es un ejemplo perfecto de integración. Habla un catalán perfecto, es una política de primera línea y nadie cuestiona que pueda ocupar el puesto que ocupa, porque catalán lo es quien quiere serlo, y puede sentirse 100% española al mismo tiempo, eso es lo que pasa en Cataluña.

Esta es la realidad, así que Inda, hazte un favor a ti mismo, no seas tan cínico y tan miserable, ya basta de mentiras.

Fuga d’empreses catalanes

 

L’altre dia llegia aquest article del diari Expansión sobre els moviments d’empreses entre autonomies. Ells titulaven “Se acelera la fuga de empresas de Cataluña a otras comunidades”.

Amb pocs dies de diferència (no he sapigut contrastar si va ser previ o posterior), es publicava aquest altre article, que recollia unes declaracions de Javier Vega de Seoane, president de DKV Seguros, que parlava en qualitat de President del Círculo de Empresarios i deia que “los empresarios huyen de Cataluña como de la peste”.

Com la impressió que tenia en base a altres informacions no és precisament que l’economia catalana estigui patint tant i aquestes dades d’Expansión anaven en sentit contrari em va picar la curiositat. Escric aquest article precisament per això, per intentar clarificar-ho una mica i veure què hi ha de veritat i què hi ha d’intent de crear un relat que convingui a l’establishment de l’estat per crear un estat d’opinió o de por, per erosionar el procés d’alliberament nacional català.

La font que utilitza la notícia és Axesor, que es presenten com la primera agència de ràting espanyola i que és la font que utilitza Expansión però també molts articles similars de diaris com El Mundo o La Vanguardia.

L’article d’Expansión remarca que Catalunya ha rebut 531 empreses noves d’altres territoris de l’estat i n’ha perdut 802 durant l’any 2016, per tant una pèrdua neta de 271 empreses. El diari no dubta en atribuir causalitat directa de la fuga d’empreses al “desafio secesionista, sense despentinar-se. I en canvi, subratlla que Madrid rep 1.437 empreses, per 1.013 que en perd, el que vol dir que en guanya 424. Com a motius explicatius destaca l’estabilitat institucional (òbviament en contraposició a l’estat inestable de Catalunya), els beneficis a les empreses i l’efecte capitalitat. L’article prossegueix fent un repàs de la història recent en matèria de fuga d’empreses a Catalunya, començant per l’any 2008, el primer del qual Axesor té dades, intentant lligar les dades amb la seva interpretació de la situació política. Des d’aquell mateix any Catalunya perd empreses i Madrid en guanya, cada any sense excepció. El balanç total del període és d’una pèrdua neta de 2.522 empreses segons Expansión.

Les dades són les que són i no les poso en dubte. Les dades són objectives, però els relats i les interpretacions que se’n fan no.

El relat comença a grinyolar quan vincula la situació política a les dades amb una manca de rigor absoluta. Si atribueixen la fuga d’empreses al procés sobiranista, no té cap sentit que aquesta pèrdua constant d’empreses comenci al 2008, època del Tripartit en què els independentistes eren molt minoritaris i no hi havia cap procés independentista ni se l’esperava. Tampoc té sentit que ja es produís entre el 2010 i el 2012, època daurada de CiU, en mode autonomista, capdavanter en l’austeritat i l’ordre i amb el suport del PP al Parlament. Si això és així, vol dir que potser la fuga d’empreses no es produeix per aquest procés polític que viu Catalunya. I podria acabar l’article aquí, la causalitat que atribueixen no s’aguanta per enlloc si l’efecte fuga existeix des d’abans del factor que ells asseguren que el causa.

És cert que les empreses volen estabilitat política i que a Catalunya vivim moments convulsos, però fer una lectura simplista de les primeres dades que passen, i atribuir causalitat de forma que et quedi una història ben maca és d’una mediocritat brutal, impròpia de qualsevol gènere de periodisme amb una mica de rigor.

Per analitzar si  les empreses són tan sensibles al Procés com asseguren alguns seria interessant mirar altres dades rellevants per veure si coincideixen amb el relat de la por unionista.

Però abans, una apreciació important és que les dades d’Axesor parlen de canvis de domicili social, la qual cosa no implica necessàriament canvi de domicili fiscal. Segons la Llei general tributària, el domicili fiscal serà generalment el domicili social, sempre que en ell estigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció dels negocis. I en defecte d’aquests criteris, prevaldrà aquell on radiqui el major valor de l’immobilitzat. (Article 48). Per tant, hi ha d’haver una relació entre el lloc on es duu a terme l’activitat de l’empresa i el domicili fiscal i no sempre està clar. Caldria veure a què es dediquen aquestes empreses, per què els és tan fàcil deslocalitzar-se, si són societats patrimonials que no tenen activitat real etc. Hi ha molta enginyeria fiscal i financera al darrere i és molt complex, així doncs, per provar una tesi com la que defensen potser seria millor mirar altres indicadors.

Recaptació impost de societats

Si hi hagués una fuga d’empreses catalanes cap a d’altres comunitats de l’estat, el que cabria esperar és que la recaptació en impost de societats a Catalunya caigués en relació al total de l’estat. Per tant, agafant dades de l’Idescat d’aquesta ràtio des de l’any 2006, que és el primer any amb dades disponibles, fins al 2015, i representant-les gràficament, observem el següent:

Gràfic 1.png

He agafat una ràtio del pes català sobre el total de l’estat i no valors absoluts per aïllar possibles canvis en la recaptació deguts al context econòmic o a canvis en els tipus impositius. Com és un impost estatal, si canvia el tipus canvia per tots iguals, i la ràtio manté aquests factors constants.

És fàcil veure que aquesta ràtio no ha variat gaire amb el temps, s’ha mantingut al voltant o lleugerament per sobre del 20% del total de l’estat, amb valors més elevats precisament els anys 2014 i 2015, quan la tensió política entre Catalunya i Espanya s’incrementava sensiblement. És curiós veure que el valor màxim de la ràtio és el 2014, l’any de més incertesa política fins al moment, amb un 9N a l’horitzó i que no se sabia ben bé què passaria. Per tant, és bastant evident que aquesta informació objectiva no quadra de cap manera amb el relat unionista de la fuga d’empreses per culpa del Procés.

Inversió

Un altre dels indicadors que poden resultar interessants de cara a avaluar si les empreses tenen por a la situació actual és la inversió. És un molt bon indicador, tant la inversió privada en general (la que fan empreses d’aquí més la que fan les de fora) com, especialment, la inversió estrangera. Una decisió d’inversió només es fa després d’una anàlisi de costos i beneficis esperats, havent contemplat diferents escenaris possibles i valorat les incerteses, i és un compromís a llarg termini, per tant és una decisió que no es pren a la lleugera.

A més, és molt més fàcil cancel·lar una decisió d’inversió abans d’executar-la, que no pas desmuntar un negoci ja creat i emportar-te’l a un altre lloc, que és el que alguns diuen que passa a Catalunya. Per tant, cabria esperar que si “els empresaris fugen de Catalunya com de la pesta”, la reacció de les inversions fos molt més pronunciada que la deslocalització d’empreses ja presents al país. Agafant dades de l’Idescat sobre Inversió estrangera bruta efectiva a Catalunya i representant-les en una gràfica veiem el següent:

Gràfic 2.png

El primer que cal tenir en compte és que la inversió és un factor de la demanda agregada molt volàtil. Varia molt segons els anys per la facilitat de cancel·lar projectes d’inversió davant la incertesa econòmica o política i també perquè si hi ha projectes concrets d’inversió molt grans en un any determinat, fa que fluctuï molt. Si la tesi del discurs de la por fos certa, cabria esperar una relació entre els anys de Procés i la inversió. No obstant, és fàcil veure que no només no hi ha una relació negativa, sinó que s’observa una certa tendència ascendent, i l’any 2015, en ple procés, la inversió estrangera presenta un dels seus valors històrics més alts. No sembla que els empresaris estrangers fugin gaire.

Aquí enllaço alguns articles amb informació sobre inversió estrangera recollides pel diari ARA on destaca que Catalunya ha captat el 31% de la inversió estrangera del total de l’estat els darrers 5 anys o també que si es neutralitza l’efecte seu Catalunya capta més inversió estrangera que Madrid.

Ara passem a veure com es comporten els inversors en general, ja siguin locals o estrangers. Per això he agafat dades de l’Idescat sobre els components de la demanda agregada i m’he fixat en la Formació Bruta de Capital (és la Inversió que fan les empreses), ho he representat i m’he trobat això:

Gràfic 3.png

Aquí podem veure com la inversió a Catalunya, en termes absoluts, ha baixat la darrera dècada. Però com es pot veure per les dates, no coincideix amb cap procés polític sinó amb el cicle econòmic. La baixada comença a partir del 2008, any que comença la crisi econòmica, i com ja hem dit, la inversió se’n ressent molt de les crisis. A més, a Catalunya i a Espanya teníem una bombolla immobiliària, i la formació bruta de capital inclou tant la construcció com la inversió en béns d’equipament i altres (maquinària, vehicles, instal·lacions etc.).  Al gràfic he inclòs tots dos components perquè es veu força bé com el que millor explica la baixada general de la inversió és el col·lapse de la construcció, i no tant els béns d’equipament, que són inversions productives que fan les empreses, i que a més, veiem com pugen els darrers anys, coincidint amb el Procés. No sembla que les empreses hagin deixat d’invertir a Catalunya per por als separatistes.

En aquest punt algú podria pensar, d’acord, sembla que hi ha inversió a Catalunya i que no ha baixat tant com diuen, però potser la inversió no creix tant com a la resta de l’estat perquè els empresaris, malgrat invertir, prefereixen invertir més a altres llocs on hi ha més estabilitat política.  Per comprovar si podria ser el cas, he agafat també dades de l’INE, sobre la inversió al conjunt d’Espanya, he fet una ràtio de la inversió a Catalunya sobre la total espanyola i l’he representat aquí:

Gràfic 4.png

Si Catalunya rebés menys inversió, relativament, que la resta d’Espanya, el pes català sobre el conjunt espanyol hauria de baixar. Tanmateix, l’evolució és pràcticament plana. Això vol dir que la inversió ha variat en la mateixa mesura a Catalunya que a la resta de l’estat, ni més, ni menys.

Per acabar amb el tema de la inversió, volia fer referència a aquest estudi del prestigiós diari Financial Times on Catalunya consta com la destinació més atractiva per invertir de tot el Sud d’Europa pels anys 2016 i 2017, o també, citant al propi diari Expansión que recull una informació de FDI Markets (del grup Financial TimesCatalunya ha estat la quarta regió europea en captació d’inversió estrangera.

 

Conclusió

En resum, no només no sembla haver-hi una fuga d’empreses sinó al contrari, Catalunya és un pol d’atracció d’inversió estrangera de primer nivell a Europa. La inversió estrangera creix, més que a la resta de l’estat, sobretot en sectors d’alt valor afegit. La formació bruta de capital es recupera de la crisi, especialment la inversió en béns d’equipament i per últim, la recaptació per impost de societats, i per extensió els beneficis empresarials, no han baixat en relació a la resta d’Espanya a causa del Procés. 

Vist tot això, vull fer unes reflexions. Si Catalunya s’independitza no seran tot  flors i violes. És més, cal estar preparats per assumir que un procés d’independència té incerteses i pot tenir costos, més o menys elevats segons les circumstàncies. Hem de ser-ne conscients i estar preparats per assumir-los i explicar-los a la gent perquè prengui les decisions de forma conscient i raonada i no generar confusió com fan altres. Dit això, els relats i les interpretacions són això, relats. I en el cas que ens ocupa sembla evident que no hi ha cap fuga d’empreses important, i en tot cas, si hi ha moviments, és perquè d’altres comunitats més ben finançades es poden permetre fer competència fiscal de forma deslleial, i en aquest sentit, la independència no només no seria causa del problema sinó més aviat una solució.

Ens intentaran espantar, ens intentaran desinformar i hem d’estar preparats per respondre. Però al final la propaganda cau pel seu propi pes, una cosa és la realitat i l’altra el wishful thinking. No ens arronsem, no serà fàcil, però tampoc serà l’apocalipsi que alguns pregonen. Preparem-nos i estem orgullosos, no es veu nàixer un estat cada dia.