Fins sempre, Presidente!

Rafael Correa

Avui és el primer dia que Rafael Correa no és el President de la República d’Equador. Durant 10 anys, aquest carismàtic economista ha dirigit un país petit i discret, acostumat a molta inestabilitat política i a moltes derrotes. Deu anys després, aquest mateix país ha viscut una transformació molt important, no només en creixement econòmic i modernització, sinó perquè ha retornat l’orgull i l’esperança de futur a un poble que l’havia perdut. La cara d’aquests canvis és la de Rafael Correa i la Revolución Ciudadana.

Ha estat un president polèmic pel seu tarannà temperamental i arrogant, però ja se sap que les polèmiques sovint són obra dels polemistes que viuen d’això, i molta premsa d’allà i d’arreu està encantada d’exagerar.

Aquells que em coneguin o segueixin habitualment el que dic a les xarxes potser poden trobar sorprenent que senti aquesta admiració per un “populista” i “revolucionari”, jo que sóc molt crític amb determinades actituts d’una determinada esquerra. La sorpresa no hauria d’existir, perquè si una cosa ha demostrat Rafael Correa és precisament pragmatisme, realisme, voluntat d’arromangar-se i baixar al fang més enllà de la retòrica buida. Dic més enllà perquè també hi ha molta retòrica al seu voltant, però la retòrica és imprescindible per construir relats guanyadors i generar il·lusió, el problema és quan hi ha retòrica i res més.

Populista és segurament la definició que gran part de la premsa i de la gent corrent donaria a Correa. No seré jo qui negui que el seu discurs té tocs populistes, però ho dic amb la tranquilitat de qui no demonitza la paraula populisme com fa la premsa de l’statu quo occidental. Populisme, en el sentit d’apel·lar al poble i intentar encarnar-lo, és a dir, representar-lo i fer complir la seva voluntat, no hauria de ser problema per cap demòcrata. Dit això, el populisme entés com a fer promeses que no es poden complir i no es basen en la realitat és una malaltia de la democràcia, però veig poc d’aquest populisme en el cas Equatorià i molt en altres casos, no precisament progressistes.

El procés revolucionari que ha viscut l’Equador és interessant perquè malgrat seguir la mateixa voluntat de millora de les condicions de vida del seu poble i inspirat en els mateixos valors que altres revolucions llatinoamericanes com Veneçuela, ho han sapigut gestionar molt millor. Han tocat més de peus a terra, han estat més dialogants i menys autoritaris. Han sapigut generar menys resistències i Correa acaba el seu mandat de 10 anys amb una valoració altíssima per part dels seus ciutadans i amb el seu successor guanyant les eleccions i donant continuitat, per tant, al procés iniciat fa una dècada. Ha sapigut no perpetuar-se tot i ser jove, generar un relleu malgrat el seu hiperlideratge (un problema greu de l’esquerra llatinoamericana que ells han sapigut superar).

El seu exemple és molt valuós per qualsevol persona d’esquerres perquè dóna esperança en que es poden fer les coses d’una manera diferent i alhora fer-les bé. Especialment si, com és el meu cas, ets molt escèptic amb certes receptes i certes anàlisis simplistes massa habituals en determinades esquerres.

Rafael Correa ha demostrat una excel·lent preparació acadèmica, coneixement de llengües, coneixement profund del seu país, diplomàcia, intel·ligència política, s’ha mostrat proper, ha recorregut cada racó del seu país i ha visitat les comunitats equatorianes d’arreu del món. Ha sapigut comunicar tot el que feia, no s’ha amagat, ha concedit entrevistes arreu del món sense por. Ha sapigut crear un equip de gent preparada capaç de dirigir un país i fer-ho amb molta gent poderosa en contra. Ha sapigut il·lusionar, generar un projecte polític que és un projecte de país, i això només és possible si es té un país i un horitzó al cap. Per tot això, serà recordat com un dels grans líders de la història de llatinoamèrica i del món.

Dit tot  això us deixo un documental sobre aquests deu anys, que ja sé que és propaganda i tot el que vulgueu, però ajuda a fer-se una idea de la rellevància del fenòmen.

Hasta siempre Presidente! Hasta la Victoria Siempre!

Nosaltres, els valencians

He vist recentment aquest breu documental sobre les relacions entre el País Valencià i Catalunya, des d’un punt de vista econòmic, sobretot, però també polític. Hi ha testimonis de valencians, valencians que viuen a Barcelona, catalans que coneixen el País Valencià i catalans que no el coneixen tant.

És molt interessant i deixa en evidència tant aquells que fan tot el possible per girar l’esquena i evitar un contacte que és desitjable i imprescindible, i també a aquells que tenen una concepció unitària i dogmàtica dels Països Catalans que no ajuda precisament a construir-los. Molt recomanable.

Enllaço aquí un post on parlava fa quasi tres anys sobre com entenc els Països Catalans.

¡Basta de mentiras, Inda!

Hace escasos días, Eduardo Inda, el bufón por excelencia de las tertúlias low cost de las degradadas televisiónes españolas, hacía unas repugnantes declaraciones diciendo:

“Creo que este nivel de violencia, no se ha vivido ni en el País Vasco en los años duros. Ni en el País Vasco, porque claro, allí podían matar a algún juez o a algún fiscal, que tampoco mataron a muchos pero…”.

Esto lo dijo en EsRadio, la radio donde el otro gran bufón destronado de la caverna mediática española, Federico Jiménez Losantos, tiene su espacio matutino para escupir odio y rencor hacia todo aquello que no le gusta, en especial el proceso político que vive Cataluña. Una combinación explosiva de reaccionarios donde es fácil que se retroalimenten en sus tóxicas opiniones y se acaben diciendo barbaridades como las que se dijeron. Sólo faltaba Alfonso Rojo para tener un aquelarre completo de retrógrados indocumentados.

Es culpa de los medios de comunicación que estos charlatanes sean los referentes más visibles del “periodismo” para gran parte de la población. Lo que ellos hacen no es periodismo ni se le parece, es política, es confusión y es desprestigiar una profesión imprescindible en democracia como es el periodismo.

Lo que ha dicho Inda es de una gravedad tan escandalosa que parece mentira cómo puede decirlo en directo y quedarse tan ancho, sin que tenga ninguna consecuencia. ¿Cómo se puede banalizar tan descaradamente el terrorismo? ¿Cómo se pueden utilizar muertes para hacer política? ¿Cómo se puede insultar a toda una sociedad, como es la catalana, pacífica y demócrata, sin ningún pudor?

ETA mató a 829 personas des de la muerte del dictador fascista Franco. En los años más duros, 1979 y 1980, mató 84 y 93 personas respectivamente. La gente tenía miedo, no se podía vivir en paz en el País Vasco, y tú, Eduardo, ignorante como eres, tienes la poca vergüenza de compararlo con un movimiento pacífico que no sólo no ha matado a nadie, sino que no ha quemado un solo contenedor ni ha tirado un papel al suelo. De hecho, si lo que has dicho fuera mínimamente cercano a la realidad, tú y la gente como tú no podríais dormir tranquilos. Por suerte, eso no es así, y hasta las burradas más bestias y más ofensivas, pueden ser dichas sin miedo a ninguna represalia que amenace vuestra integridad. Y así tiene que ser, porque nosotros, los independentistas catalanes, sí que creemos en la libertad de expresión.

Me pregunto dónde están las famosas y mediáticas asociaciones de víctimas del terrorismo después que las hayas insultado de esta manera. ¿No piensa hacer nada la AVT después de este desprecio? Sólo la Asociación Catalana de Víctimas de Organizaciones Terroristas ha dicho estar estudiando medidas contra usted. Los medios y la política española habéis usado siempre la tragedia del terrorismo para hacer propaganda, habéis usado el dolor políticamente y eso es absolutamente despreciable.

¿Sabéis qué? Ya no nos importan vuestras mentiras. Ya no esperamos ningún gesto. No hay nadie que viva en Cataluña o que la conozca mínimamente, que no se dé cuenta que lo que decís en los medios y la realidad que se vive allí es absolutamente distinta. Y eso nos da la razón, porque cada vez más y más gente harta de este Estado maltratador donde algunos pueden difamar contra un país entero, bien tranquilos, porque la justicia no les hará nada, pero cuidadín que alguien haga un chiste sobre Carrero Blanco. Hartos de que la justicia persiga a cargos electos por poner urnas para que la gente vote (menuda violencia). La justicia no condenará una hija y hermana de rey, pero sí perseguirá la presidenta de un parlamento por dejar que se debata una cuestión en un pleno (debatir en un parlamento, ¡qué barbaridad!). La justicia no perseguirá al Gobierno central por desobedecer 34 sentencias del Tribunal Constitucional pero sí a un concejal por decir que para hacer tortilla hay que romper los huevos. Qué vergüenza de país, qué esperpento.

¿Sabes lo que pasa en Cataluña, Inda? Y aprovecho también para responder a Arrimadas, de un partido que a ti te gusta mucho, que hizo una insinuación hace unos meses en un sentido que muchos interpretaron en la misma línea que tu comentario. Lo que pasa en Cataluña, señores, es que Enric Millo (PP) y su hermano pueden quererse con locura a pesar de que uno es independentista y el otro no.

En Cataluña pasa que Arrimadas o Andrea Levy (PP) pueden estar casadas y enamoradas de independentistas, sin ningún problema.

En Cataluña pasa que un señor nacido en Córdoba fue presidente de la Generalitat. ¿Se imagina alguien a un nacido en Rumanía o Ecuador presidiendo España? Es más probable que les encerraran en un CIE.

En Cataluña pasa que la primera diputada en el Congreso español que es nacida en el extranjero es independentista, diputada por Barcelona, por Esquerra Republicana, y lo mismo en el Senado, el primer senador nacido fuera del estado lo es por ERC.

En Cataluña pasa que un 70% o más de los catalanes tienen sus orígenes immediatos fuera de Cataluña y a pesar de eso hay un 80% de la ciudadanía a favor de votar en un referéndum de autodeterminación, incluidos muchísimos que votarían no y que votan al PP al PSC o a usted, Arrimadas, porque somos un país de demócratas. Las identidades nacionales son personales y complementarias, y eso os duele.

En Cataluña pasa que usted, señora Arrimadas, llegó a Cataluña hace tan solo 7 años, en 2010, y es la jefa de la oposición. Usted es un ejemplo perfecto de integración. Habla un catalán perfecto, es una política de primera línea y nadie cuestiona que pueda ocupar el puesto que ocupa, porque catalán lo es quien quiere serlo, y puede sentirse 100% española al mismo tiempo, eso es lo que pasa en Cataluña.

Esta es la realidad, así que Inda, hazte un favor a ti mismo, no seas tan cínico y tan miserable, ya basta de mentiras.

Fuga d’empreses catalanes

 

L’altre dia llegia aquest article del diari Expansión sobre els moviments d’empreses entre autonomies. Ells titulaven “Se acelera la fuga de empresas de Cataluña a otras comunidades”.

Amb pocs dies de diferència (no he sapigut contrastar si va ser previ o posterior), es publicava aquest altre article, que recollia unes declaracions de Javier Vega de Seoane, president de DKV Seguros, que parlava en qualitat de President del Círculo de Empresarios i deia que “los empresarios huyen de Cataluña como de la peste”.

Com la impressió que tenia en base a altres informacions no és precisament que l’economia catalana estigui patint tant i aquestes dades d’Expansión anaven en sentit contrari em va picar la curiositat. Escric aquest article precisament per això, per intentar clarificar-ho una mica i veure què hi ha de veritat i què hi ha d’intent de crear un relat que convingui a l’establishment de l’estat per crear un estat d’opinió o de por, per erosionar el procés d’alliberament nacional català.

La font que utilitza la notícia és Axesor, que es presenten com la primera agència de ràting espanyola i que és la font que utilitza Expansión però també molts articles similars de diaris com El Mundo o La Vanguardia.

L’article d’Expansión remarca que Catalunya ha rebut 531 empreses noves d’altres territoris de l’estat i n’ha perdut 802 durant l’any 2016, per tant una pèrdua neta de 271 empreses. El diari no dubta en atribuir causalitat directa de la fuga d’empreses al “desafio secesionista, sense despentinar-se. I en canvi, subratlla que Madrid rep 1.437 empreses, per 1.013 que en perd, el que vol dir que en guanya 424. Com a motius explicatius destaca l’estabilitat institucional (òbviament en contraposició a l’estat inestable de Catalunya), els beneficis a les empreses i l’efecte capitalitat. L’article prossegueix fent un repàs de la història recent en matèria de fuga d’empreses a Catalunya, començant per l’any 2008, el primer del qual Axesor té dades, intentant lligar les dades amb la seva interpretació de la situació política. Des d’aquell mateix any Catalunya perd empreses i Madrid en guanya, cada any sense excepció. El balanç total del període és d’una pèrdua neta de 2.522 empreses segons Expansión.

Les dades són les que són i no les poso en dubte. Les dades són objectives, però els relats i les interpretacions que se’n fan no.

El relat comença a grinyolar quan vincula la situació política a les dades amb una manca de rigor absoluta. Si atribueixen la fuga d’empreses al procés sobiranista, no té cap sentit que aquesta pèrdua constant d’empreses comenci al 2008, època del Tripartit en què els independentistes eren molt minoritaris i no hi havia cap procés independentista ni se l’esperava. Tampoc té sentit que ja es produís entre el 2010 i el 2012, època daurada de CiU, en mode autonomista, capdavanter en l’austeritat i l’ordre i amb el suport del PP al Parlament. Si això és així, vol dir que potser la fuga d’empreses no es produeix per aquest procés polític que viu Catalunya. I podria acabar l’article aquí, la causalitat que atribueixen no s’aguanta per enlloc si l’efecte fuga existeix des d’abans del factor que ells asseguren que el causa.

És cert que les empreses volen estabilitat política i que a Catalunya vivim moments convulsos, però fer una lectura simplista de les primeres dades que passen, i atribuir causalitat de forma que et quedi una història ben maca és d’una mediocritat brutal, impròpia de qualsevol gènere de periodisme amb una mica de rigor.

Per analitzar si  les empreses són tan sensibles al Procés com asseguren alguns seria interessant mirar altres dades rellevants per veure si coincideixen amb el relat de la por unionista.

Però abans, una apreciació important és que les dades d’Axesor parlen de canvis de domicili social, la qual cosa no implica necessàriament canvi de domicili fiscal. Segons la Llei general tributària, el domicili fiscal serà generalment el domicili social, sempre que en ell estigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció dels negocis. I en defecte d’aquests criteris, prevaldrà aquell on radiqui el major valor de l’immobilitzat. (Article 48). Per tant, hi ha d’haver una relació entre el lloc on es duu a terme l’activitat de l’empresa i el domicili fiscal i no sempre està clar. Caldria veure a què es dediquen aquestes empreses, per què els és tan fàcil deslocalitzar-se, si són societats patrimonials que no tenen activitat real etc. Hi ha molta enginyeria fiscal i financera al darrere i és molt complex, així doncs, per provar una tesi com la que defensen potser seria millor mirar altres indicadors.

Recaptació impost de societats

Si hi hagués una fuga d’empreses catalanes cap a d’altres comunitats de l’estat, el que cabria esperar és que la recaptació en impost de societats a Catalunya caigués en relació al total de l’estat. Per tant, agafant dades de l’Idescat d’aquesta ràtio des de l’any 2006, que és el primer any amb dades disponibles, fins al 2015, i representant-les gràficament, observem el següent:

Gràfic 1.png

He agafat una ràtio del pes català sobre el total de l’estat i no valors absoluts per aïllar possibles canvis en la recaptació deguts al context econòmic o a canvis en els tipus impositius. Com és un impost estatal, si canvia el tipus canvia per tots iguals, i la ràtio manté aquests factors constants.

És fàcil veure que aquesta ràtio no ha variat gaire amb el temps, s’ha mantingut al voltant o lleugerament per sobre del 20% del total de l’estat, amb valors més elevats precisament els anys 2014 i 2015, quan la tensió política entre Catalunya i Espanya s’incrementava sensiblement. És curiós veure que el valor màxim de la ràtio és el 2014, l’any de més incertesa política fins al moment, amb un 9N a l’horitzó i que no se sabia ben bé què passaria. Per tant, és bastant evident que aquesta informació objectiva no quadra de cap manera amb el relat unionista de la fuga d’empreses per culpa del Procés.

Inversió

Un altre dels indicadors que poden resultar interessants de cara a avaluar si les empreses tenen por a la situació actual és la inversió. És un molt bon indicador, tant la inversió privada en general (la que fan empreses d’aquí més la que fan les de fora) com, especialment, la inversió estrangera. Una decisió d’inversió només es fa després d’una anàlisi de costos i beneficis esperats, havent contemplat diferents escenaris possibles i valorat les incerteses, i és un compromís a llarg termini, per tant és una decisió que no es pren a la lleugera.

A més, és molt més fàcil cancel·lar una decisió d’inversió abans d’executar-la, que no pas desmuntar un negoci ja creat i emportar-te’l a un altre lloc, que és el que alguns diuen que passa a Catalunya. Per tant, cabria esperar que si “els empresaris fugen de Catalunya com de la pesta”, la reacció de les inversions fos molt més pronunciada que la deslocalització d’empreses ja presents al país. Agafant dades de l’Idescat sobre Inversió estrangera bruta efectiva a Catalunya i representant-les en una gràfica veiem el següent:

Gràfic 2.png

El primer que cal tenir en compte és que la inversió és un factor de la demanda agregada molt volàtil. Varia molt segons els anys per la facilitat de cancel·lar projectes d’inversió davant la incertesa econòmica o política i també perquè si hi ha projectes concrets d’inversió molt grans en un any determinat, fa que fluctuï molt. Si la tesi del discurs de la por fos certa, cabria esperar una relació entre els anys de Procés i la inversió. No obstant, és fàcil veure que no només no hi ha una relació negativa, sinó que s’observa una certa tendència ascendent, i l’any 2015, en ple procés, la inversió estrangera presenta un dels seus valors històrics més alts. No sembla que els empresaris estrangers fugin gaire.

Aquí enllaço alguns articles amb informació sobre inversió estrangera recollides pel diari ARA on destaca que Catalunya ha captat el 31% de la inversió estrangera del total de l’estat els darrers 5 anys o també que si es neutralitza l’efecte seu Catalunya capta més inversió estrangera que Madrid.

Ara passem a veure com es comporten els inversors en general, ja siguin locals o estrangers. Per això he agafat dades de l’Idescat sobre els components de la demanda agregada i m’he fixat en la Formació Bruta de Capital (és la Inversió que fan les empreses), ho he representat i m’he trobat això:

Gràfic 3.png

Aquí podem veure com la inversió a Catalunya, en termes absoluts, ha baixat la darrera dècada. Però com es pot veure per les dates, no coincideix amb cap procés polític sinó amb el cicle econòmic. La baixada comença a partir del 2008, any que comença la crisi econòmica, i com ja hem dit, la inversió se’n ressent molt de les crisis. A més, a Catalunya i a Espanya teníem una bombolla immobiliària, i la formació bruta de capital inclou tant la construcció com la inversió en béns d’equipament i altres (maquinària, vehicles, instal·lacions etc.).  Al gràfic he inclòs tots dos components perquè es veu força bé com el que millor explica la baixada general de la inversió és el col·lapse de la construcció, i no tant els béns d’equipament, que són inversions productives que fan les empreses, i que a més, veiem com pugen els darrers anys, coincidint amb el Procés. No sembla que les empreses hagin deixat d’invertir a Catalunya per por als separatistes.

En aquest punt algú podria pensar, d’acord, sembla que hi ha inversió a Catalunya i que no ha baixat tant com diuen, però potser la inversió no creix tant com a la resta de l’estat perquè els empresaris, malgrat invertir, prefereixen invertir més a altres llocs on hi ha més estabilitat política.  Per comprovar si podria ser el cas, he agafat també dades de l’INE, sobre la inversió al conjunt d’Espanya, he fet una ràtio de la inversió a Catalunya sobre la total espanyola i l’he representat aquí:

Gràfic 4.png

Si Catalunya rebés menys inversió, relativament, que la resta d’Espanya, el pes català sobre el conjunt espanyol hauria de baixar. Tanmateix, l’evolució és pràcticament plana. Això vol dir que la inversió ha variat en la mateixa mesura a Catalunya que a la resta de l’estat, ni més, ni menys.

Per acabar amb el tema de la inversió, volia fer referència a aquest estudi del prestigiós diari Financial Times on Catalunya consta com la destinació més atractiva per invertir de tot el Sud d’Europa pels anys 2016 i 2017, o també, citant al propi diari Expansión que recull una informació de FDI Markets (del grup Financial TimesCatalunya ha estat la quarta regió europea en captació d’inversió estrangera.

 

Conclusió

En resum, no només no sembla haver-hi una fuga d’empreses sinó al contrari, Catalunya és un pol d’atracció d’inversió estrangera de primer nivell a Europa. La inversió estrangera creix, més que a la resta de l’estat, sobretot en sectors d’alt valor afegit. La formació bruta de capital es recupera de la crisi, especialment la inversió en béns d’equipament i per últim, la recaptació per impost de societats, i per extensió els beneficis empresarials, no han baixat en relació a la resta d’Espanya a causa del Procés. 

Vist tot això, vull fer unes reflexions. Si Catalunya s’independitza no seran tot  flors i violes. És més, cal estar preparats per assumir que un procés d’independència té incerteses i pot tenir costos, més o menys elevats segons les circumstàncies. Hem de ser-ne conscients i estar preparats per assumir-los i explicar-los a la gent perquè prengui les decisions de forma conscient i raonada i no generar confusió com fan altres. Dit això, els relats i les interpretacions són això, relats. I en el cas que ens ocupa sembla evident que no hi ha cap fuga d’empreses important, i en tot cas, si hi ha moviments, és perquè d’altres comunitats més ben finançades es poden permetre fer competència fiscal de forma deslleial, i en aquest sentit, la independència no només no seria causa del problema sinó més aviat una solució.

Ens intentaran espantar, ens intentaran desinformar i hem d’estar preparats per respondre. Però al final la propaganda cau pel seu propi pes, una cosa és la realitat i l’altra el wishful thinking. No ens arronsem, no serà fàcil, però tampoc serà l’apocalipsi que alguns pregonen. Preparem-nos i estem orgullosos, no es veu nàixer un estat cada dia.

L’habitatge a la ciutat de Barcelona

L’increment generalitzat dels preus de l’habitatge, i en especial dels lloguers, a la ciutat de Barcelona, és una de les coses que més em preocupa actualment com a possible futur resident a la ciutat.

És evident per tothom qui hagi fet una ullada a les dades recents al respecte, o per aquells que hagin buscat pis recentment a Barcelona, que en qüestió de dos anys s’ha produït un canvi substantiu: un important increment dels preus i previsible continuació de la pujada.

Actualment, amb els preus ja més alts que fa dos o tres anys, veiem a simple vista com els anuncis de pisos amb preus raonables desapareixen ràpidament i tothom qui conegui gent que ha ofert pisos o habitacions per llogar ha rebut una onada de sol·licituds. Això fa pensar que hi ha una gran demanda i que els preus pujaran més encara.

A més a més, donat que aquesta situació és relativament recent, a mesura que els contractes vigents es vagin acabant i s’hagin de renovar, els preus pujaran encara més a curt termini.

La teoria econòmica i el sentit comú ens diu que una situació d’excés de demanda fa pujar els  preus a curt termini perquè l’oferta canvia més lentament i triga a ajustar-se. Així doncs, l’oferta de pisos també creix amb l’augment dels preus i a mitjà o llarg termini fa baixar la pressió sobre el preu. Per tant, podríem esperar que una pujada com la que vivim tingués una durada limitada en el temps.

No obstant, és fàcil veure que a Barcelona no hi ha gaire marge per créixer més. La ciutat no té espai físic per fer augmentar l’oferta de pisos tant com la demanda. Com a molt es poden enderrocar magatzems i naus del Poblenou per fer pisos, però no hi ha gaires més zones per fer habitatges nous. Això ens porta a una situació en la que el preu pot pujar de forma descontrolada i no és fàcil d’aturar.

És de calaix que si tothom vol viure a un lloc determinat (posem per cas, el centre de Barcelona) i no hi ha espai per tothom, el preu es dispara. I aquest mateix procés s’està extenent no només al centre sinó a àrees més àmplies de la ciutat, provocant que sigui inassumible per molta gent pagar un lloguer per viure a Barcelona. Hi ha qui ens dirà que és normal, que no tothom pot viure al Passeig de Gràcia i que per la mateixa lògica ens tocarà moure a ciutats veïnes i zones menys cèntriques. Però el que això suposa és que molta gent és expulsada dels seus barris d’origen, especialment els joves que s’emancipen (amb salaris més baixos) i no poden viure al seu barri de tota la vida: la famosa gentrificació. I també que es produeix una segregació espacial encara més important determinada bàsicament per la renda. Probablement això suposi també un envelliment de la població barcelonina, més enllà de l’envelliment general dels països occidentals pel seu nul creixement vegetatiu, degut al desplaçament de molta gent jove a fora de la ciutat en el moment que vulguin constituir famílies i no estiguin disposats a compartir pis.

Primer parlaré de les causes i després sobre possibles solucions al “problema” (jo ho considero un problema, però molta gent legítimament pot considerar que és un procés natural i que ha passat sempre a totes les ciutats).

Dins de les causes n’hi ha algunes que podem considerar difícilment qüestionables, com el fet que hi hagi molta gent que vol viure al lloc, la gent és lliure de desitjar i intentar viure allà on vulgui. L’únic problema que veig en aquesta forta demanda és que en un sistema exclusivament de mercat es resol distribuint el bé desitjat en funció de la disposició a pagar i la restricció pressupostària de cadascú. Per tant, la satisfacció d’aquest desig (i la felicitat, benestar etc) d’aquells que menys recursos tenen sempre serà inferior. Actualment Barcelona s’està convertint en una ciutat de referència mundial en molts àmbits, moltes multinacionals hi instal·len delegacions i centres operatius, logístics, de dades i de mil tipus. Per això arriben molts executius i treballadors qualificats estrangers a viure i treballar aquí, atrets per l’alta qualitat de vida del país. Això no és res negatiu, fa la ciutat més plural culturalment, més rica i més diversa. Però ens trobem una altra vegada amb que aquesta gent, amb un poder adquisitiu relativament alt, pressiona el preu de l’habitatge a l’alça i molta gent humil de la ciutat es veu desplaçada.

L’altre gran grup de causes, el més qüestionable, és l’especulació urbanística i la bombolla turística que viu la ciutat. Amb uns tipus d’interès excepcionalment baixos, molts inversors troben en els actius immobiliaris la seva gallina dels ous d’or, especialment si els immobles es dediquen a atendre al turisme enlloc de a la necessitat de residència permanent. El retorn d’un pis turístic és molt més alt que el retorn d’un pis llogat a una família per viure-hi tot l’any i per tant, hi ha hagut un creixement dels pisos dedicats al turisme i no la residència. Hi ha inversors estrangers que compren edificis sencers per llogar als turistes. En una ciutat amb una oferta limitada, si dels pisos existents se’n dedica una major proporció al turisme i menys a la residència això fa pujar els preus i limita encara més l’oferta.

Pel que fa a les solucions, hi ha qui defensa control de preus per part de l’estat. És una mesura legislativa que no suposa un cost per l’administració. Humilment he de dir que no estic prou informat al respecte, no sé com es concretaria, quins models hi ha i no en tinc una opinió prou formada. Però en general, com a concepte, el control de preus és una cosa que mai m’ha convençut gaire, crec que una cosa així és molt difícil d’establir a cop legislatiu i que pot crear més mercat submergit. Potser una limitació o control ben implementada podria ser una solució, com establir un límit d’increment percentual anual partint dels preus actuals enlloc de la fixació d’un límit concret o d’alguna restricció més dura. Això sí, una mesura així no corregiria la segregació social existent actualment perquè la distribució dels preus es mantindria més o menys constant.

Una altra possible solució, molt més costosa per l’estat i que costaria més temps d’implementar és augmentar la presència d’habitatge públic. A Barcelona la proporció d’habitatge protegit i de lloguer social és extremadament baixa, molt més baixa que a d’altres capitals europees com París o Berlín. El lloguer protegit, amb un preu menor, pressiona els preus cap a baix i garanteix més igualtat d’oportunitats al prioritzar persones amb menys renda. A més, es pot repartir territorialment i això redueix la segregació espacial per renda, ajudant a millorar la cohesió social.

Per últim, i tenint en compte que el turisme explica en gran part el problema de l’habitatge a Barcelona, es poden fer polítiques en línia amb el que ja està fent l’Ajuntament de Barcelona. S’ha d’impedir l’obertura descontrolada d’apartaments turístics i en tot cas, si se’n volen obrir de nous que sigui allunyats del centre, donat que el turisme es concentra massa en zones cèntriques, desnaturalitzant els barris i impactant en la qualitat de vida del veïnat, i en canvi podria dinamitzar barris més perifèrics amb més dificultats que no es beneficien del turisme. Barcelona és una ciutat relativament petita si es compara amb d’altres metròpolis, anar 20 minuts amb metro per un turista que té tot el temps del món no és cap drama. El mateix amb llicències d’hotels i places turístiques en general. Caldria alliberar habitatges d’allà on hi ha més pressió turística i repartir-ho millor en zones on la pressió (també sobre els preus de l’habitatge) és menor.

Cap solució és senzilla, i és cert que si està passant el que està passant és perquè Barcelona és una ciutat encantadora i atractiva que fa que milers i milers de persones vulguin traslladar-s’hi o visitar-la. Però hem de saber combinar aquest èxit amb garantir més igualtat per gaudir la ciutat independentment del poder adquisitiu, i en especial per aquelles persones per les que Barcelona és la nostra ciutat o capital natural.

Universitat gratuïta?

Ahir va ser un dia de reivindicació estudiantil a favor de la gratuïtat dels estudis universitaris. Sembla que aquesta pregunta té una resposta clara per part de la majoria de joves catalans i no cal dir de la major part d’estudiants universitaris, és natural demanar millores en la situació pròpia, sigui la que sigui, i més quan es tracta d’un tema com l’accés a l’educació superior.

Si bé l’opció de fer gratuïta l’educació universitària és majoritària, no és unànime. Escric aquest article, en part, com a resposta a un altre article de l’associació Students for Liberty de Barcelona, oposant-se a fer gratuïta la universitat. Podeu trobar l’article clicant aquí. És molt interessant, ben documentat i planteja problemes des d’un punt de vista tècnic sobre l’accés gratuït a la universitat, problemes que segurament la major part de la gent no s’ha plantejat i que si bé són rellevants i s’han de tenir molt en compte, no em convencen.

L’article versa sobre el fet que l’educació universitària té un caràcter regressiu important. És a dir, en termes globals no afavoreix la redistribució de la riquesa sinó més aviat al contrari. Els estudiants universitaris tendeixen a ser de famílies amb rendes més altes que els no universitaris, i els treballadors amb estudis superiors tendeixen a tenir rendes més altes en el futur que els que no tenen estudis, la qual cosa perpetua la situació de desigualtat d’uns i altres.

L’argument per la seva banda és, per tant, que com més subvencionem l’educació universitària amb diners públics, pagats per tots, pobres inclosos, més estem beneficiant a una gent que en promig és més rica que la resta i ho serà més en el futur. Això té cert sentit i és veritat en part.

Mencionen també, i és important tenir-ho present, que fins i tot aquells universitaris que més paguen per la seva matrícula, estan pagant només una fracció del cost real que té. És a dir, independentment de les notes, de la renda i de qualsevol altra característica, els estudiants sense altres beques, tenen una “beca” d’uns 5.000 euros aproximadament (el cost mitjà per estudiant i any està al voltant de 7.000 euros i les matrícules oscil·len entre uns 1.500 i 2.500). Crec que és important ser conscient d’això i valorar-ho.

Dit això, a l’article citat es menciona que l’estudiantat cobreix entre un 15% i un 25% del cost real dels seus estudis. Aquests percentatges, així com els nombres absoluts aproximats als que feia referència al paràgraf anterior, són així si tenim en compte la despesa total en universitats a Catalunya. Penso que potser el que caldria mirar seria quina part d’aquesta despesa podem imputar directament a l’educació. Hi ha una part molt important de la despesa que no és rebuda pels estudiants en forma d’atenció docent ni altres serveis sinó que es dedica a la recerca i a d’altres finalitats. Descomptant despeses que no són rebudes pels estudiants en concepte de formació, el percentatge que es cobreix amb la matrícula s’enfila, segons aquest informe de l’Observatori Universitari, a un 41,6% de mitjana a Catalunya l’any 2012, variant bastant segons la universitat. Aquest mateix percentatge era d’un 21,6% l’any 2008. En els anys de crisi hi ha hagut una pujada de les taxes universitàries d’aproximadament un 47% fent més inaccessible, per motius econòmics, la universitat a moltes persones que al mateix temps veien com queien els seus ingressos a causa de la mateixa crisi.

Aquest mateix informe subratlla el fet que la despesa universitària catalana, en termes relatius sobre el PIB, és d’un 0,8%, força per sota de la mitjana de la OCDE que és d’un 1,27%. Si bé en despesa per estudiant les mitjanes són similars, això és precisament perquè la proporció d’estudiants universitaris a Catalunya és més baixa que la mitjana de la OCDE. I aquí és on volia arribar.

A Catalunya observem que l’educació universitària està elititzada, com ja hem dit prèviament. Precisament per aquest motiu subvencionar un col·lectiu de rendes altes és regressiu. Però el fet que l’educació no estigui a l’abast de tothom és el que elititza la universitat i fa més regressiva la despesa en universitats. És un cercle viciós i la resposta no pot ser pujar encara més les taxes i expulsar d’aquesta manera aquells que no s’ho poden pagar, perquè encara l’elititzem més. Tot i que en proporció la universitat sigui un lloc de gent majoritàriament amb ingressos més alts que la que no acudeix a la universitat, això no vol dir que tothom ho sigui. No podem menystenir gens el fet que la universitat actua d’ascensor social per moltíssimes persones que amb dificultats, gràcies a l’educació pública o a les minses beques, poden obtenir una educació superior i progressar. És cert que les famílies amb més dificultats tenen accés a beques i ajudes, i que gràcies a això poden estudiar. Però també és cert que hi ha molta gent que té grans dificultats per permetre’s acudir a la universitat, més si comptem que el cost d’anar a la universitat va més enllà de la matrícula, mirem per exemple els estudiants que han de pagar allotjament i transport perquè no estudien al lloc de residència dels seus pares.

A més a més, a banda del debat de fons, pensant en el moment actual, les alternatives a estudiar són ben poques en un país que no ofereix oportunitats laborals als joves, que pateixen una taxa d’atur propera al 40%. Com a societat ens cal preguntar-nos si volem tenir més ni-nis (que són un altre dels grans problemes que tenim especialment al nostre país) o afavorir l’educació superior. En moments de crisi com l’actual la formació es fa comparativament més atractiva, i això xoca amb el que hem observat, que des del 2011 s’ha reduït el percentatge d’estudiants universitaris per primer cop en dècades, contra la tendència natural dels països desenvolupats d’augmentar-la, i contra el que hauria de ser natural per un país per sota de la mitjana de la OCDE que és augmentar més ràpid aquest percentatge per fer catch-up.

Passant a l’altre gran argument, també citat a l’article de Students for Liberty, i que és un clàssic d’aquest debat, el de les externalitats positives, és remarcable dir que hi ha una correlació molt important entre despesa universitària i renda per càpita dels països. Les societats més formades són més productives i per tant es produeix un retorn social, que no només tenen per què quedar-se els propis estudiants universitaris que tindran rendes més altes, hi ha redistribució i sinergies de tenir més gent educada, també per aquells menys formats. Aquí enllaço un article (que em va recomanar un dels autors de l’informe que “critico”) sobre relació entre creixement econòmic i presència d’universitats. Al seu informe afirmen que les externalitats positives venen exclusivament via canvis tecnològics, i per tant, exclouen moltes carreres que no són d’arrel tècnica o científica d’aquestes millores. La innovació es pot produir en tots els àmbits, si bé és cert que la tecnologia té un paper fonamental, diferents models d’organització, millores mèdiques o recerca en altres àmbits també influeixen en la productivitat d’una societat. Per últim voldria afegir que aquestes externalitats positives no es poden mesurar només en forma d’increments de productivitat. Si considerem la cultura i l’educació valors importants d’enriquiment personal, hi ha externalitats positives intangibles en el fet de tenir una societat més culta, i aquests aspectes més qualitatius no són gens menyspreables tot i que siguin impossibles de quantificar.

Un altre dels arguments que branden al seu article els companys d’SFL és la “sobrequalificació”. Comparant el mercat laboral català amb la formació del seu jovent es pot veure com hi ha més gent amb qualificació que llocs de treball qualificats per ocupar (el mateix passa amb els llocs no qualificats i no parlem per això d’excés d’infraqualificació dels joves pel mercat laboral català, el que tenim és un problema d’atur estructural). Si mirem quins països tenen més “sobrequalificació”, són casualment aquells amb més atur i més pobresa, el problema ve més per la manca d’oportunitats laborals que pel fet de tenir gent qualificada. No crec que cap país s’hagi de resignar a no educar-se perquè no té suficients llocs de treball qualificats. De fet, potser amb una força de treball més qualificada es transformaria a llarg termini aquell mercat laboral de poc valor afegit en un mercat de més qualificació.  Dit això, comparteixo en part la preocupació per la manca d’ajustament entre la formació que donem al jovent i les demandes del mercat laboral, crec que hauria d’intentar ajustar-se més, per no crear frustració de gent que estudia i no troba feina i per ser més eficients, i per això hi hauria d’haver una aposta més clara per la Formació Professional i tècnica i potser deixar de parlar tant d’universitaris. Al mateix temps, crec que l’educació té una altra dimensió més enllà de la satisfacció d’unes demandes de qualitats per dur a termes unes labors. L’educació és un dret i una forma de creixement personal, tothom vol aprendre de moltes coses diferents i no necessàriament per treballar d’allò que ha aprés, com a societat no crec que sigui negatiu fomentar l’educació per altres motius, més enllà del de respondre al mercat laboral.

Finalment, és totalment cert el que diuen que l’educació infantil i primària és clau a l’hora de pal·liar desigualtats. És molt més progressiu invertir allà, ho documenten molt bé i hi ha molta evidència d’aquest fet, però això no vol dir que no haguem de fer les dues coses alhora, malgrat les restriccions que tenim.

Per anar arribant a una conclusió, que crec que no és tan diferent en el fons del que ells plantegen al final del seu article. Crec que hi ha d’haver cert copagament en l’educació superior, els copagaments són útils per fer més eficient la despesa, sobretot quan es tracta de subvencions, perquè aconsegueixen que els usuaris interioritzin el cost que suposa el servei que reben i no prenen decisions a la lleugera. Però crec que aquest copagament ha de ser sensiblement inferior al que veiem actualment, ha de ser suficient per garantir que la gent escull raonant el que fa, però apropant-se a ser simbòlic. I el que és més important, aquest copagament ha de ser moltíssim més progressiu. Les famílies que s’ho poden permetre sense problemes han de pagar més per ajudar a finançar la universitat pública, i aquelles famílies que tenen més dificultats han de tenir un accés garantit, no només en el sentit de matrícules gratuïtes, sinó d’ajudes al transport, allotjament i manutenció pels bons estudiants de famílies amb pocs recursos. Si s’ha de restringir l’accés a la universitat el criteri ha de ser l’excel·lència acadèmica, no la capacitat econòmica. Estic d’acord en subvencionar el mínim possible a aquells que poden permetre’s estudiar, ja que això és font de regressivitat, però no crec que per corregir l’actual efecte regressiu de l’educació universitària la resposta sigui pujar les taxes, sinó fer que cadascú pagui en funció de la capacitat i que a la universitat hi vagin els bons estudiants independentment del seu origen familiar, això farà que tinguem una educació accessible, redistributiva i universal, que és al que hem d’aspirar.

On vas Europa?

Brexit

Ahir va ser un dia trist per Europa. El Regne Unit, un dels països més potents i més singulars del vell continent, va considerar que no només no volia cedir més sobirania a Europa sinó que volia sortir del club europeu. El Brexit és clarament la pitjor notícia que ha viscut el projecte de construcció europea.

Els britànics, legítimament i democràticament, han fet un procés de reflexió col·lectiva i han decidit que les seves singularitats, la seva sobirania i els seus interessos estaven per davant d’un projecte col·lectiu, que malgrat les mancances, busca avançar cap a més integració regional i més cooperació entre països germans.

Des del meu punt de vista, aquesta decisió no només no serà beneficiosa per ells, sinó que posa en escac una Unió que està qüestionada per totes bandes per diferents motius, molts dels quals ben certs, i merescuts, i d’altres més qüestionables, com el ressorgiment d’idees nacionalistes d’extrema dreta i l’aparició de moviments xenòfobs i identitaris que culpen la UE de l’arribada d’immigrants que no desitgen.

La Unió Europea va néixer, en part, com a resposta a una guerra terrible entre europeus originada per rancúnies i nacionalismes radicals. Els que avui representen aquelles mateixes idees actualitzades, que van ser combatudes i derrotades, són els mateixos que clamen ara per un retorn als estats nació i la destrucció dels valors que la UE pretenia representar.

Alguna cosa em diu que malgrat que la indignació i impotència davant d’una situació desagradable com la crisi econòmica i les polítiques que s’han dirigit des de Brusel·les han tingut un gran pes en la decisió, un dels motius més instal·lats al cap de molts partidaris de marxar és el rebuig a la immigració, un egoisme nacional important i un conservadorisme tan gran que es vol tornar al passat enlloc d’afrontar els problemes del present mirant al futur.

Sóc el primer que reivindico sobirania per qualsevol nació del món i que l’autodeterminació dels pobles és un principi fonamental. Que el reconeixement mutu, entre nacions, és la base a partir de la qual es construeix l’internacionalisme. No crec en conceptes com ciutadania del món i artificis absurds que no representen a ningú i que només són utilitzats per negar realitats nacionals no reconegudes. Crec que és des del sentiment de pertinença a una nació, amb les seves particularitats, i fins i tot amb cert orgull patriòtic sa i respectuós, que podem començar a actuar a través d’entitats d’abast regional i mundial, per encarar els grans reptes que tenim com a humanitat.

Sóc el primer que critico les polítiques econòmiques de la UE, el seu funcionament poc democràtic, la seva posició en determinats conflictes internacionals, la crisi dels refugiats, les incoherències i mancances que té com a estructura política i econòmica per estar a mig fer i patir desequilibris flagrants.

Però tot això no em porta a voler deixar a un costat la idea ambiciosa de fer una UE que integri tot el continent en un espai de llibertats, de democràcia, de progrés econòmic, de protecció i benestar social, de lideratge mundial per avançar cap a un model més humà, més democràtic, més sostenible i exportar, sense paternalismes ni dirigismes, un model europeu que volem millor, però que ens ha de fer sentir orgullosos.

Em sento profundament europeu i europeista, crec que estem en un moment clau, un punt d’inflexió en el camí de fer una veritable Unió Europea que o bé es repensa i es refunda, o anem cap a un tancament en nosaltres mateixos que vagi acompanyat d’un creixement de l’extrema dreta i l’egoisme arreu del continent. Crítica tota, destrucció cap.

No podrem encarar els grans reptes globals si anem a la divisió i la fractura. Cal cooperació entre tots els estats del planeta per lluitar contra el canvi climàtic, per perseguir l’evasió fiscal i aïllar els paradisos fiscals, cal cooperar per garantir uns drets bàsics als treballadors i treballadores d’arreu del món i que no s’accepti competència en condicions injustes, situació que posa en risc els models de protecció social i els estats de benestar que coneixem. Cal transformar la forma com vivim com a humanitat i repensar els nostres models productius i com repartim la riquesa a nivell mundial. Cal lluitar contra la discriminació i l’odi que alimenten el terrorisme, i combatre el terrorisme global que només és un símptoma de la malaltia que cal guarir.

Però tot això no es pot fer si no ens agrupem en blocs regionals més o menys homogenis, amb països veïns amb qui compartim moltes coses, des de la diferència però amb unitat d’acció, amb diàleg i consensos amplis.

Ahir vam fer un gran pas en la direcció oposada, i és per això que són dies tristos per Europa i pel món, però de vegades potser calen sacsejades per canviar aquelles coses que des del confort i el conformisme es deixen podrir a poc a poc. Ara més que mai cal lluitar per una Europa més forta, més unida i més orientada a la ciutadania que mai. Sinó preparem-nos per un retorn a un passat que no ha de desenterrar-se mai més.