Viatge a Irlanda: compromís i lluita

Fa no gaires mesos vaig estar a Irlanda, al congrés de les joventuts del Sinn Féin (Sinn Féin Republican Youth) representant les JERC. Fins ara no havia tingut el temps de parar-me a escriure sobre aquest viatge i ara que l’he trobat vull compartir com va ser aquesta experiència i algunes reflexions que em va suscitar.

El congrés va ser a la ciutat de Derry, a Irlanda del Nord. Derry és una ciutat fronterera i és de majoria republicana, tristament coneguda per la matança del Bloody Sunday l’any 1972, quan l’exèrcit britànic va disparar contra manifestants durant una protesta, matant 14 persones, entre ells 6 menors. Allà vam poder compartir un cap de setmana amb els joves del Sinn Féin i amb altres dos convidats internacionals de nacions sense estat: un kurd i un basc. Amb ells dos vam tenir ocasió de parlar llargament durant tot el cap de setmana i conèixer les seves experiències. Les històries dels seus pobles em van ensenyar moltíssim.

Durant el matí del dissabte que feien el congrés, un dels actes del dia era un panell internacional amb els convidats d’altres països (nosaltres inclosos) en què cadascun de nosaltres vam explicar quina era la situació política al nostre país. Va ser molt emocionant veure l’interès que despertava concretament el cas català i com després de l’acte se’ns apropaven tot de joves per parlar amb nosaltres, preguntar-nos coses i interessar-se per com estava la situació. Era impressionant veure com d’informats estaven (malgrat la llunyania i malgrat que alguns eren realment molt joves), com de conscienciats estaven i la simpatia que els despertava tot el que havia succeït amb l’1 d’octubre i la repressió que estàvem (i estem) patint per part de l’estat.

Em va sorprendre la hospitalitat dels irlandesos i com en són de divertits, ens van tractar com a reis, com a germans, va ser molt maco poder conèixer-los i parlar amb ells. La solidaritat que vaig sentir i la germanor que hi havia em van carregar les piles d’una manera increïble, van donar encara més sentit a la lluita per l’alliberament nacional i pels drets civils que estem duent a terme, i més sabent la seva història com a país, com a moviment per l’alliberament d’Irlanda i la reunificació de l’illa. La perspectiva històrica i les experiències d’altres ajuden a situar el nostre cas en les coordenades adequades, lluny del soroll de la immediatesa i de la incertesa en la que estem immersos des del desembre.

Allà vam poder fotografiar-nos i rebre el suport no només de la direcció al complet dels joves del Sinn Féin sinó també amb alguns dirigents destacats dels grans, com l’eurodiputada Martina Anderson o la líder del partit Mary Lou McDonald, així com també de dirigents històrics com Gerry Adams, un dels grans artífex de l’acord de pau de Divendres Sant de 1998.

Van ser uns dies intensos en els que vam estar en contacte amb gent que forma part de moviments polítics que durant la seva història han viscut (o viuen encara ara, en cas dels kurds) conflictes molt diferents al nostre, conflictes amb presència de violència. Nosaltres, catalans ingenus a qui tot això queda tan lluny, ara que comencem a descobrir què és un estat i què estan disposats a fer les clavegueres dels estats per defensar-se, vam escoltar les històries de tots ells que ens van ajudar a entendre les lògiques repressives que apliquen els estats per acabar amb els seus adversaris quan se senten amenaçats. Nosaltres que descobrim ara la realitat de tenir companys a la presó, vam poder fins i tot conèixer i parlar abastament amb un ex-pres de l’INLA (Irish National Liberation Army) que després de passar 14 anys a la presó es dedicava a fer classes de ioga i regentava una associació de suport mutu d’ex-presos. Em va impactar molt parlar amb algú que ha passat tant de temps a la presó i que era una persona tan normal, tan equilibrada i afable, que ens explicava com des de la distància, com qui és capaç d’abstreure’s després d’anys de reflexió solitària, la història del moviment republicà a Irlanda. Era força crític amb sí mateix i ens va explicar els motius que el van portar a involucrar-s’hi, l’experiència a la presó… va ser xocant.

El que més em va xocar del viatge va ser veure el nivell de compromís d’algunes persones, disposades a arriscar-ho tot per unes idees i pel seu país. Dic això pensant en molta gent; com  el kurd, un home que havia deixat enrere la seva vida (feina, promesa, casa…) a Suècia, per bolcar-se en l’activisme a favor del poble kurd malgrat haver viscut a Europa la major part de la seva vida. Ara es dedica a fer diplomàcia i activisme internacional denunciant la situació dels kurds, conscient dels minsos èxits que pot aconseguir i conscient dels costos que això té per ell: el posa en el punt de mira de règims com el turc, posant fins i tot en risc la seva vida, conscient que no pot trepitjar el seu país si no vol ser arrestat per ser enemic de l’estat, aquest nivell de compromís militant i consciència política em deixava impressionat. O el basc, que ens explicava com tanta i tanta gent, que res a veure tenia amb ETA, ha patit la repressió de l’estat, i quants valents han donat la cara per fer llistes municipals, per aparèixer als mitjans defensant unes idees criminalitzades per un estat demofòbic com l’espanyol. Exemples de compromís de milers i milers de persones anònimes que decideixen fer un pas endavant pel que creuen i no es deixen intimidar per aquells que volen un món menys lliure, més fosc. Tots aquests exemples de dignitat, i més veient també l’actitud dels nostres presos polítics, em va convèncer encara més de la virtut cívica que implica militar, em va fer sentir orgullós de militar des de ben jove per allò que crec i em va fer reflexionar sobre quin era el meu nivell de compromís amb el meu país i si estaria disposat a assumir tants costos com tanta gent valenta ha assumit per nosaltres. Deixar enrere les comoditats i els interessos personals, legítims, per dedicar-se a una causa és la cosa més digna que es pot fer des d’una òptica republicana, és digne d’admiració.

La militància és una forma de vida, deu ser una cosa similar a la fe que senten els sacerdots i religiosos: una vegada sents que la consciència política et crida no t’abandona mai més, passa a formar part del teu dia a dia i dibuixa d’alguna manera allò que ets, es fa indestriable de tu mateix. El viatge a Irlanda em va fer ser encara més conscient d’això, veient tanta i tanta gent que ho té tan clar i que sempre hi haurà futur mentre hi hagi gent lluitadora, vinguin les adversitats que vinguin. Sortir al carrer, associar-se, reflexionar, discutir, actuar; genera comunitat, genera poder popular, desperta consciències en un món que sembla dirigir-se al precipici, anestesiat, com el Titànic però amb el passatge aplaudint que va dir algú…

Vaig quedar-me enamorat de la bellesa dels pobles que lluiten per la seva llibertat, i del diferent que és aquesta lluita de les reaccions nacionalistes d’estats poderosos que també veiem, que diferent és l’orgull de ser poble de l’orgull de ser estat, la voluntat de ser lliure de la voluntat de dominar. El nostre orgull és voluntat de no dominació, de preservació d’una llengua, cultura i identitat mil·lenària però oberta, canviant, flexible i mestissa. La bellesa del compromís polític i de la consciencia nacional i social. El compromís amb les causes perdudes de resistència són la llavor que ens permeten ser lliures, estiguem tancats en presons o no, la llibertat és sempre una opció política, la millor de les possibles.

També vaig reflexionar molt sobre el paper de la violència com a element del tauler de joc polític, però com malauradament vivim en un estat on tot el que els dissidents diguem pot ser utilitzat en contra nostra per inventar causes judicials i destrossar-nos, no m’arriscaré a compartir-les aquí, malgrat no estar a favor de la violència, per si de cas. El dia que visquem en una República on hi hagi llibertat d’expressió podrem parlar-ne amb normalitat, com fan al Regne Unit, però ara, en aquest estat podrit, seria assumir un risc absurd.

Vull aprofitar també per posar en comú un propòsit personal que m’agradaria que tothom qui llegeixi això assumís una mica com a propi, i és el d’informar-nos més, conscienciar-nos més i parlar més del que està passant al Kurdistan, aprendre qui són, la seva història i explicar-ho a tothom, explicar el que els estan fent i fer d’altaveu d’una injustícia indigna absolutament invisibilitzada. Estan sent massacrats, empresonats en massa, perseguits per ser qui són. El silenci còmplice de la comunitat internacional és la prova que els estats no segueixen cap criteri de justícia ni solidaritat, només interessos i càlculs geopolítics. Contra això només la solidaritat de la gent, de la societat civil organitzada i conscient pot fer de contrapès d’aquesta indignitat tan absoluta que caracteritza la majoria d’estats. La solidaritat és la tendresa dels pobles i la humanitat només té futur amb més tendresa i humanisme.

Faig aquest article per pur plaer personal, per recollir aquí unes impressions que crec que poden ser d’interès per qualsevol militant de qualsevol causa justa. Ja sé que m’he allargat molt i he divagat, potser amb un excés de romanticisme patriòtic, però m’és igual. Per anar acabant, la conclusió de tot plegat seria: seguim lluitant, seguim organitzant-nos, seguim informant-nos, seguim creant consciència. És imprescindible, és el correcte, no defallim, mai ens desmoralitzem, sempre endavant i visca les lluites per la llibertat dels pobles i de totes les persones!

Imatge de la marxa en record a Martin McGuinness, històric líder del Sinn Féin, en el primer aniversari de la seva mort. Milers de persones vam creuar a peu la frontera per homenatjar-lo i per esborrar simbòlicament una frontera que tard o d’hora desapareixerà.

25 anys sense tu

Guillem, no vam arribar a coincidir mai en este món perquè la violència feixista et va prendre la vida dos anys abans que jo nasquera. Però tot i així sé qui ets i et tinc molt present en la memòria.

Sé que vas ser un jove valencià, de Burjassot, el poble del poeta, que estimava la seua llengua, la seua terra i la seua gent. Sé que defensaves la dignitat de totes les persones i pobles del món i el dret de tothom a ser lliure i no ser discriminats. Sé que esta consciència et va portar a prendre partit, a lluitar per un món millor, a comprometre’t en la defensa dels teus valors militant en l’antifeixisme, l’independentisme i l’esquerra. Puc entendre’t perfectament, Guillem.

Vaig descobrir el teu nom, la teua cara, pintats als murs del Castelló de la meua adolescència, quan m’iniciava en el món de la militància política, igual que tu, lluitant pels mateixos valors que compartim. És per això que et tinc tan present. Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó és un lema que m’ha acompanyat des del principi de la meua vida conscient i no s’esborrarà mai del meu record. Vas ser tu, com podria haver sigut jo, o un amic, o qualsevol company.

Fa 25 anys des que uns miserables covards et van assassinar per ser independentista, antifeixista i d’esquerres. Uns miserables neonazis que no van tenir contemplacions en acorralar-te i matar-te amb tan sols 18 anyets. Ho van fer perquè t’odiaven, perquè eres el contrari que ells: tolerant, compromès, valent i digne. Odiaven els valors que representaves i odien tot allò que fa que el món valga la pena. Odien els diferents i menyspreen la vida i la llibertat. No van pagar per arrancar-te d’este món perquè la justícia a Espanya és una gran mentida. La impunitat del feixisme ha sigut constant des de la farsa de la Transició en este estat immoral i corromput.

Em fa vergonya haver de dir-te que segueixen campant lliurement, amenaçant, agredint, intimidant i també matant, encara ara, vint-i-cinc anys després. Encara tenen la connivència de l’estat i el silenci dels mitjans. El feixisme és el càncer de la humanitat i a l’estat espanyol està encara ben viu.

De fet saps què, Guillem? Ara són ells els que ens acusen de violents. Són ells els que ens detenen i ens diuen terroristes. Els que demanen que anem a presó i amenacen als nostres electes. És fastigós haver de veure això, company.

Però et promet una cosa Guillem, no aconseguiran que ens rendim, ni que callem. No aconseguiran fer-nos por. Seguirem lluitant per tu i per tants altres que heu obert camí, per la dignitat que representeu. Seguirem recordant-vos any rere any i dia rere dia perquè l’oblit és la misèria dels pobles, prohibit oblidar. Vau sembrar unes llavors que han germinat, no hem aconseguit guanyar però ells tampoc, som més que abans, estem més a prop que mai i la consciència que vau ajudar a crear tu i tants altres no ha estat en va. Recollirem la flama i seguirem el camí que vau començar. Mai t’oblidarem. Fins sempre Guillem.

En este vídeo es pot veure la germana de Guillem, recordant-lo a València en un concert d’Obrint Pas. Cada vegada que l’escolto se’m posa la pell de gallina. Ni oblit ni perdó.

Nova fase, nova estratègia

Hem entrat en una altra fase. M’ha costat moltes setmanes assumir-ho però ja no estem al mes d’octubre.

A partir del moment que es va renunciar a defensar la República que acabava de nàixer, aprofitant l’explosió de dignitat popular i mobilització republicana dels dies 1 i 3 d’octubre, i la de les setmanes prèvies, vam desaprofitar una oportunitat històrica. No passa res, no és el primer cop que ens tremolen les cames després d’haver fet un pas més cap a l’horitzó que perseguim, després d’arribar més lluny que mai en un terreny desconegut. És normal tenir vertigen, sentir el pes de la història als muscles, però ara paguem el preu d’haver dubtat i no haver anat endavant.  També ens va passar post 9-N i en d’altres ocasions, i sempre ens hem reinventat i hem tirat endavant, un procés així ja les té aquestes coses, n’hem de ser conscients. És cert que potser no hem exigit prou explicacions ni prou responsabilitats pel que va passar el mes d’octubre als nostres líders, però vista la situació i l’enemic que tenim davant, la prioritat ha de ser fer pinya, reorganitzar-nos i plantejar una nova estratègia per aquesta nova fase del conflicte que ara encarem, amb més transparència i menys paternalisme.

És totalment comprensible que ens costi acceptar aquest canvi de situació perquè venim d’un moment en que hem tastat la sobirania i la força que té el poble organitzat, teníem més gent que mai, disposada a moure’s, disposada a desobeir i conscient del que hi havia en joc. El nostre capital social és espectacular. Passar d’allò, passar de poder guanyar-ho tot, a intentar rescatar unes institucions autonòmiques intervingudes es fa dur, però és el que hi ha, i el millor que podem fer és assumir-ho i començar a preparar un nou full de ruta per aconseguir l’objectiu final, que segueix sent el mateix.

Plantejar un enfrontament a camp obert amb l’estat ara mateix és un suïcidi. Era plantejable els dies 4, 10 o 27 d’octubre, però no ho és ara. En aquell moment la mobilització, la resistència pacífica i la inestabilitat  haurien pogut obligar l’estat a seure a negociar, cosa que per ells ja és una derrota humiliant donada la seva mentalitat franquista, però ara la correlació de forces és diferent i no ens permet plantejar una batalla en aquests termes a curt termini.

Llavors la pregunta és, i ara què?

La resposta no és fàcil, una cosa és renunciar a una ofensiva total sense garanties de victòria i l’altra és renunciar a plantar cara. Assumir la legalitat espanyola per conveniència tàctica en determinades situacions no pot significar obeir diligentment a tots els seus capricis autoritaris, i molt menys un retorn a l’autonomisme ni a res que s’assembli a una situació normal, perquè recordem que tenim presos polítics, exiliats i la democràcia i les llibertats suspeses a Catalunya.

Però com conjugar la recuperació de les institucions i la no-normalitat de la situació? És clau tenir una estratègia compartida a mig termini i posar-nos a treballar per poder materialitzar tan aviat com sigui possible la República que hem posat a la incubadora.

Ara anem a una fase de guerra de trinxeres, de resistència nacional, on haurem de defensar fins i tot aquelles coses que consideràvem més bàsiques (TV3, els Mossos, l’escola catalana), i aquí juguem en un terreny favorable. Intentar acabar amb la immersió pot ser el seu hivern rus. Ells intentaran aprofitar el nostre desconcert i paràlisi provocats per la repressió per acabar definitivament amb els anhels nacionals catalans, però toparan amb una realitat que desconeixen: fins i tot la immensa majoria de votants de Ciutadans el 21D estan a favor de la immersió. Actuant així només aconseguiran perdre més suports i deslegitimar-se.

En aquesta nova fase del Procés d’alliberament nacional, entrem en una guerra de desgast, en una guerra psicològica en la que el relat i l’estat d’ànim seran fonamentals. Ells han pogut aturar-nos utilitzant la violència i la repressió desmesurada, amb tots els mitjans de comunicació blanquejant-la i justificant-ho tot amb total desvergonya. Tot i que sembli que són forts, qui aplica la força d’aquesta manera mostra la seva profunda debilitat. La potència de la desobediència civil i la insubmissió rau en el fet que la repressió i l’ús de la força no es pot mantenir permanentment, perquè desgasta, deslegitima i desmoralitza qui l’exerceix. Potser molta gent podrà acceptar que tanquin als membres del govern, demonitzats pel poder mediàtic, però el grau de tolerància a la repressió és limitat i no podran tancar els ulls davant de totes les arbitrarietats que estan cometent. El suport social tàcit a l’actuació del govern espanyol s’anirà erosionant. Tenim el temps i la demografia a favor. La competició entre C’s i PP en camp del nacionalisme espanyol més furibund farà cada cop més insostenible qualsevol relat federalista a Catalunya. No hem sortit de l’atzucac, hem aprofundit en ell, i hem d’aprofitar-ho per evidenciar la manca de valors democràtics i llibertats a l’estat.

En aquest sentit és necessària l’actuació paral·lela del carrer i les institucions. Aquest cop podrem prescindir un temps de la coordinació exemplar institucions-societat civil que hem viscut en aquesta primera fase del procés. El carrer ha de seguir actiu, protestant, evidenciant la no-normalitat de la situació (i pressionant les institucions per no tornar a la normalitat), i fent una funció que no tothom podrà assumir en la mateixa mesura: socialitzar la repressió. Ens hem d’inspirar en moviments no-violents com la Crida i Otpor! (moviment serbi que va lluitar contra la dictadura de Milosevic). Com més detencions injustes, com més imputacions per delictes d’odi, com més identificacions i citacions arbitràries, més indignació en contra del Règim del 78 hi haurà. És cert, la repressió és efectiva, la por paralitza, però la indignació mobilitza. És per això que hem d’aconseguir que la indignació predomini sobre la por, si perdem la por ells no tenen poder, ho hem viscut les setmanes prèvies i posteriors a l’1-O.  Anirem tenint oportunitats per protestar quan arribin les inhabilitacions, els judicis i les condemnes als perseguits per l’estat.

Els CDRs tindran un paper clau en aquest sentit, cal millorar-ne l’organització i l’establiment d’objectius. L’Estat tem als CDRs per aquest motiu, per la seva autoorganització i descentralització, per no tenir líders, perquè són líquids. Estan en el punt de mira, però cometran un greu error si s’atreveix a anar a por ellos creient que és l’últim reducte d’insubmissió que ens queda. La gent no és idiota i és més que evident que els CDRs no són la kale borroka, són gent de totes les edats i condicions. Són gent normal de tot tipus. Ho tenen cru per fer-los passar per radicals anti-sistema. Que els ataquin i estarem més a prop de la victòria.

D’altra banda, el govern ha de mantenir la tensió institucional i el conflicte permanent amb l’estat però amb una intensitat menor. I sobretot, institucions, partits i entitats socials i polítiques en general tenen un gran repte més enllà de recuperar i defensar les institucions pròpies.  Es fonamental fer allò tantes vegades repetit: ampliar la base social. És cert que som més que mai, és cert que la fase del referèndum ens ha donat molts nous suports. És cert que la feina feta ha començat a donar els seus fruits a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (on més ha crescut l’independentisme les darreres eleccions). Però segueix sent insuficient. Cal arribar allà on només arriba el discurs populista i simplista de Ciutadans. A nosaltres no ens patrocina l’Íbex ni els grans mitjans, però tenim una cosa que ells no tenen, una base social arrelada al territori, extensa, que sap organitzar-se i sap fer campanya. Tenim desenes de milers de voluntaris. Utilitzem totes aquestes eines i les eines que les institucions ens proporcionen per fer arribar el nostre missatge, per millorar la vida de les persones. Hem d’identificar futur i benestar amb la República, denunciar la corrupció estructural amagada per l’oligarquia estatal, denunciar la repressió, cosir la societat i coneixe’ns més, assolir un aprofundiment democràtic al més pur estil republicà.

La punta de llança de tot això ha de ser el Procés Constituent. Ha de ser el punt de trobada entre institucions i societat, i la continuació lògica del nostre relat: ja hem proclamat la República, ara decidim com la volem. Hem de dissenyar-lo i pensar-ho tot bé, però estic convençut que es pot trobar una fórmula fins i tot dins el marc legal espanyol que ens permeti fer un gran procés participatiu de disseny i deliberació popular per dibuixar el país que volem, descentralitzat, on es trobi gent de tot tipus, arribar als barris, parlar d’allò que preocupa a la gent, baixar a la base on no arribaran les Arrimades de torn. Incloure a tothom, interpel·lar a les persones migrades, als pensionistes que tenen por, als autònoms i petits empresaris, absolutament a tothom. Si ho fem bé, en poc temps tindrem la capacitat de plantejar un nou pols a l’Estat, amb una majoria reforçada i un adversari desgastat per la seva pròpia repressió, havent tingut temps de portar a instàncies judicials internacionals les vulneracions de drets democràtics que hem patit i seguirem patint.

Les municipals poden ser un gran termòmetre i una ocasió brillant per impulsar el Procés Constituent, els partits republicans ( i també els comuns) han de portar al programa electoral el Procés Constituent, fer candidatures al màxim d’obertes, disseny participatiu dels pressupostos, actes arreu. Potser la República Catalana la farem des dels municipis, com al 31.

I que ens ho prohibeixin, que li prohibeixin a la gent decidir i la gent respondrà desobeint, com ja hem fet i com seguirem fent.

No tinc cap dubte que la victòria és qüestió de temps, el règim del 78 ha tancat files i es pensen que han guanyat aquest assalt, però només han comprat temps, estan desemmascarats, qüestionats i el règim està esquerdat. Segur que tomba, tomba, tomba. Visca la República!

Independència fiscal, l’únic finançament just per als valencians

Aquest article va ser publicat originalment al web de les JERPV el 17/11/2017 en motiu de la manifestació demanant un finançament just pel País Valencià.

 

Des de l’entrada del Govern del Botànic a la Generalitat ha sigut una constant la denúncia de l’escassedat de recursos de què disposa el País Valencià per atendre els seus serveis públics més bàsics, i la demanda d’un “tracte just” en termes de finançament. Aquesta denúncia ja la va començar a fer (tot i que amb la boca petita) l’últim govern del PP, amb Alberto Fabra de president. També la patronal valenciana ha denunciat la manca d’inversions, de finançament i el dèficit en construcció d’infraestructures que resta competitivitat a les empreses valencianes i perjudica greument la nostra economia i el dia a dia de la nostra gent. Fins i tot Ciutadans, el partit més rabiosament centralista de l’estat, s’ha sumat a la demanda d’un finançament més just. Sembla evident, i reconegut per tothom, que tenim un problema greu de finançament de les nostres institucions pròpies i cal una solució immediata perquè això afecta la vida de tots els valencians i valencianes.

L’estat espanyol infrafinança deliberadament les comunitats autònomes per limitar de facto la seua autonomia, fer-les dependents del FLA i així anar creant una justificació per una recentralització que porten esperant des del mateix moment en què es va crear l’estat de les autonomies. Però aquest infrafinançament afecta especialment el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. En el cas de Catalunya i les Illes poden argumentar que és perquè són comunitats més riques que la mitjana, i per tant és una redistribució normal dels més rics cap als més pobres, cosa que es fa a tots els països del món. Però resulta que el País Valencià és una comunitat més pobra que la mitjana, i tot i així no només no rep aquesta solidaritat de la resta de territoris de l’estat sinó que és aportadora neta. Cap criteri de justícia ni racionalitat pot explicar això. És per aquesta raó, que costa de creure que siguen precisament els territoris dels Països Catalans els que són maltractats fiscalment si no és, senzillament, per la voluntat deliberada de cobrar-se el dret de conquesta que es van guanyar amb la Guerra de Successió. Sembla cert, doncs, que “el mal que ve d’Almansa a tots alcansa” perquè encara hui, tres segles més tard, estem pagant les conseqüències d’allò, i estem sent maltractats per un estat pels que no som més que una colònia i un lloc d’estiueig. Som l’Espanya encara per assimilar, és a dir, ciutadans de segona.

El cas del País Valencià és un clar exemple de les disfuncionalitats que presenta l’estat autonòmic espanyol des del principi. Sentim sovint portaveus dels partits constitucionalistes vantant-se que l’estat espanyol és un dels més descentralitzats del món, quan és fàcil comprovar que això no és així. Ens volen vendre que és un estat tan descentralitzat que fins i tot hauríem de fer passos enrere i recentralitzar-lo per “racionalitzar” la despesa, una racionalització que no apliquen quan es tracta de dilapidar diners en Fórmula 1, aeroports sense avions, submarins que s’enfonsen, rescats d’autopistes privades sense cotxes i fer AVEs que no van enlloc.
A l’infrafinançament crònic que pateixen les comunitats se li suma la seua limitada capacitat legislativa i l’assetjament constant del govern espanyol recorrent sistemàticament les lleis valencianes al Tribunal Constitucional. Tot això erosiona encara més la ja limitada capacitat de fer lleis pròpies que s’ajusten a la nostra realitat concreta i a les nostres majories socials i polítiques.

És especialment perillós (i en certa manera malvat) ofegar financerament les comunitats autònomes, tenint en compte que són aquestes les que presten els serveis més sensibles i més bàsics d’un Estat del Benestar: educació, sanitat i serveis socials. A l’infrafinançament estructural que patim se li ha sumat durant els darrers anys de crisi, una centrifugació dels topalls de despesa i dèficit, de l’estat central cap a les autonomies, obligant-les a aplicar unes retallades que inevitablement han afectat de manera greu els serveis públics més importants per garantir la cohesió social, i més en un moment de fragilitat com és el cas d’una greu crisi econòmica. Això és una actitud clarament irresponsable i d’una insensibilitat impròpia d’un govern presumptament democràtic.

En aquest article no entraré en cap guerra de xifres ni de mètodes de càlcul. És evident i notori, és mire la font i mètode que es mire que el País Valencià pateix un dèficit fiscal important, sempre figura a la cua de les inversions per part de l’estat i que això ho agreuja el fet que per criteris de “solidaritat” interterritorial això no hauria de ser així sinó que hauria de rebre fons addicionals en tant que territori relativament pobre.
L’estat espanyol maltracta els valencians i valencianes, menysprea les seues institucions i pretén tenir-nos callats i que seguim ofrenant noves glòries a Espanya i això s’ha d’acabar. Qualsevol pas en la direcció de reivindicar un millor tracte i més respecte per les institucions valencianes és positiu. Tot i que no tenim massa esperança que això arribe a bon port. És per això, que seguirem defensant la independència del País Valencià com a projecte d’horitzó futur, perquè quan les reivindicacions de més finançament xoquen amb la paret del Règim del 78, quan s’evidencien les greus limitacions que pateix l’autogovern valencià impedint la materialització dels canvis que la societat valenciana ha votat, no hi haurà projecte possible que no passe per un exercici de la plena sobirania per fer allò que creiem més convenient amb els nostres recursos i amb la manera com organitzem la nostra vida en comú.

Avui he plorat

Avui, al llit abans d’anar a dormir he plorat. He plorat imaginant l’angoixa de les persones valentes que han posat la cara per tots nosaltres. Pels que s’ho estan jugant tot per unes idees. Gent amb fills, família, amics, projectes, vides, que ho han arriscat tot per una causa que pot agradar més o menys però que és legítima, pacífica. Què pocs polítics poden dir que estan disposats a anar a presó per dur a terme el projecte polític que encarna els somnis i anhels de centenars de milers de persones. Què pocs representants poden dir que representen en majúscules la seva gent i no només a ells mateixos i els seus interessos partidistes i personals. Hi ha gent que no pot entendre què vol dir fer sacrificis personals per causes col·lectives perquè no estan disposats a moure ni un dit per res que no sigui el seu propi interès, i així tenim el món i Europa.

Tinc el cor en un puny de pensar que en poques hores puguin detenir al Govern i als membres de la Mesa del Parlament, que són per sobre de tot persones i m’atreveixo a dir que bones persones, per posar urnes i fer una votació al Parlament. Estic esgarrifat de pensar que això és possible en un país que diu ser democràtic, en una Europa en la que creia, en ple segle XXI. Em sento desemparat davant l’arbitrarietat dels qui detenten el poder, davant de tant d’odi. Demà podria ser jo, o el de més enllà a qui vinguessin a buscar.

Hem vist vulneracions de drets gravíssimes, prohibició d’actes, identificacions per repartir publicitat, registres a mitjans de comunicació, intimidació constant, violència, càrregues policials, dues persones a presó per organitzar una manifestació, per l’amor de Déu! La Policia Nacional mullant-se políticament, querelles surrealistes que no s’ajusten a dret, agressions feixistes impunes, però per les autoritats espanyoles això no és sedició, això no és violència, no importa perquè va dirigida contra els seus enemics, contra nosaltres. Segons ells la violència és la resistència pacífica.

Qui no vegi que això no va d’independència o no està sent còmplice per omissió del major retrocés en drets democràtics de la història recent a casa nostra, i això avui ens pot afectar als independentistes, però quan es retallen els drets fonamentals d’uns quants s’estan retallant els de tothom. Estem relativitzant i normalitzant una situació de repressió gravíssima i encara em pregunto perplex on és la gent del PSC i del PSOE, on és la indignació sense matisos de gent de Podemos i els Comuns, on és la bona gent votant de PP i C’s que no pot ser que accepti una situació tan greu. Em nego a pensar que els sembla bé, em nego a pensar que no senten empatia, em nego a pensar que visc en una societat que accepta el que està passant. On punyetes és la solidaritat internacional, on és la UE dels valors democràtics? Quina merda de món.

Ja sabia quin tipus d’estat era l’estat espanyol i quin tipus de gent controla les seves institucions, però observar-ho de tan a prop amb tanta cruesa m’està impactant. Estic estupefacte, trist, enrabiat, indignat. Mai més viuré amb normalitat en aquest estat, mai oblidaré tot això, mai els perdonaré.

No tenim cap alternativa que no sigui guanyar, resistir. Junts, com ho hem fet fins ara, per ells i perquè no ens podem permetre perdre. Quin missatge donaríem si perdem davant de tot això? No ho podem consentir. Per defensar-nos, per defensar a les víctimes de la repressió de l’estat, hem de sortir i guanyar, i guanyar amb contundència, perquè si no guanyem ens destrossaran. Fem-ho, recuperem la força que hem demostrat tenir, recuperem la il·lusió i la iniciativa, denunciem davant del món el que està passant i demostrem la nostra voluntat. Organitzem-nos, mobilitzem-nos, fem una campanya com la de l’1-O, convertim la ràbia i la indignació en energia i vots. No podem fer cap pas enrere, no ens faran abaixar la cara, no acceptarem viure agenollats, no els deixarem guanyar. Que ningú es desanimi, a guanyar!

Per últim, als represaliats: gràcies per tanta dignitat. Gràcies per tant. Us tinc als meus pensaments, tota la força, tot l’escalf, tot el carinyo. No estareu mai sols. Molta força i molts ànims.

Ja no ens fan por

Aquest matí la policia m’ha identificat i m’ha requisat material que cridava a votar sí al referèndum de l’1 d’octubre. Estava repartint aquests tríptics amb un altre voluntari de l’ANC del barri on visc, a Barcelona. La resposta de la gent del carrer ha estat magnífica, a excepció d’un senyor molt crispat i enrabiat que ens ha dit que allò que fèiem era il·legal i que  estava prohibit. Li he dit que teníem permís per estar allà i ell m’ha insistit que això estava prohibit pel Tribunal Constitucional. Li he respost educadament que no estàvem fent res dolent i m’ha dit que trucaria a la policia, visiblement nerviós. Li he dit que fes el que hagués de fer i he seguit repartint. Al cap d’una estona han vingut dos cotxes de la Guàrdia Urbana i m’han identificat i requisat els tríptics. Els agents estaven força avergonyits d’haver de fer cas a una ordre de fiscalia que atempta contra la llibertat d’expressió i els drets polítics més fonamentals, i quasi ens han demanat perdó per fer-ho. A mi també em cauria la cara de vergonya, però l’estat espanyol és així, no s’hi pot fer gaire més, no és culpa dels agents.

Escric aquest article per intentar transmetre confiança, serenitat i molts ànims a tothom. Això que m’ha passat avui a mi (i a moltíssima altra gent) serà el pa de cada dia pels milers de persones organitzades arreu del país durant els propers dies. Que ningú s’espanti. L’estat està molt més espantat que nosaltres, estan frustrats perquè veuen que la seva autoritat a Catalunya s’està diluint cada cop més, estan perdent el control sobre el nostre país i la nostra gent, que les seves amenaces no ens intimiden, ja no ens fan por, som un poble determinat a ser lliure i estem exercint com a tal. Estem actuant, de facto, com un país lliure, perquè ser lliure vol dir no tenir por, i menys d’aquells que ens voldrien callats i tancats a casa. Els carrers són nostres i ho seguiran sent. Per cada identificació d’un voluntari farem 10 repartides més, per cada pancarta retirada en penjarem 10 més, per cada cartell requisat n’imprimirem molts més. La resposta serà aquesta, desobeir les ordres absurdes que recorden al franquisme més ranci. Estem desbordant tot un estat, que es veu incapaç d’aturar-nos si no ens acovardim i si seguim endavant, això els genera molta impotència, els fa tornar bojos, perquè estem impugnant col·lectivament la seva legitimitat a Catalunya, els estem destituint del poder que han exercit sempre sobre nosaltres. Ells ens requisen propaganda però no saben que amb això s’estan requisant l’autoritat a sí mateixos. No poden aturar els milers i milers de persones que cada dia dedicarem gran part del nostre temps a fer campanya pel sí, però sobretot campanya per la democràcia, pel referèndum. Qui ens havia de dir que a Europa en ple segle XXI hauríem d’estar reivindicant democràcia i llibertat d’expressió. Han caigut moltes caretes, però tranquils, la gent ho està veient, cada vegada tenim més legitimitat per fer el que estem fent. És preciós estar vivint un procés de desobediència civil massiva, estar qüestionant la seva autoritat pacíficament, amb un somriure i tots junts, sense esquerdes. Si continuem així ja hem guanyat. Estan quedant en evidència davant del món i de la seva pròpia gent.

M’agradaria dir-li al senyor que ha trucat a la policia que l’únic que ha aconseguit, enlloc d’intimidar-me, és que tingui encara més ganes de sortir als carrers, més il·lusió per fer campanya, de demanar el vot al referèndum. Em sento profundament orgullós i agraït de poder viure un procés que poca gent a Europa tindrà l’oportunitat de veure durant la seva vida. No estem sols, som molts, si el President, el Govern, la Mesa del Parlament, els diputats, els centenars d’alcaldes, els voluntaris estan disposats a arriscar-ho tot, nosaltres podem assumir aquest petit risc, és el nostre deure. Ho hem de fer per tots aquells que en temps molt més difícils també van haver de defensar la democràcia, ho hem de fer perquè mai més ningú hagi de defensar el dret a vot. Aquesta està sent la campanya més intensa i apassionant de les nostres vides, i ho ha de seguir sent, encara més, hem de fer una campanya abassegadora, massiva, més potent que mai. No ho podran impedir, la gent està il·lusionadíssima i el carrer ens dóna suport. Per això, sense cap tipus de por, em vull reafirmar i fer una crida a participar l’1 d’octubre, a votar Sí per dir PROU a aquest estat autoritari, dir prou a aquestes pràctiques del passat i dir rotundament SÍ a una nova República democràtica de veritat. Endavant companys i companyes, molta força, la seva desesperació és la nostra victòria, ens veiem l’1 d’octubre a les urnes.

El fals mite de la immigració àrab a Catalunya

Aquests darrers dies, després del tràgic atemptat a Barcelona, molta gent s’ha adonat de com de mentidera, manipuladora i mancada d’ètica professional por arribar a ser la premsa de l’estat espanyol i també determinats mitjans nostrats. Ha sigut més que evident per la gent a Catalunya de com s’ha intentat desprestigiar als Mossos i a les autoritats catalanes pel fet d’haver estat exemplars i no haver necessitat l’estat per solucionar els nostres propis problemes. Les institucions catalanes han demostrat ser fortes i professionals, i a l’altra banda hem vist gent que ha vingut a fer-se la foto molt després que passés tot i que, en el millor dels casos, han sigut irrellevants. No cal mencionar la baixesa moral i política que han demostrat al jugar amb la seguretat de la ciutadania a Catalunya no transmetent informació rellevant als mossos, bloquejant l’accés de la policia catalana a l’Europol, boicotejant la convocatòria de noves places al cos i no volent convocar la Junta de Seguretat en una situació de màxima alerta a tota Europa. No tenint-ne prou amb això, els propagandistes del règim, mal anomenats periodistes o tertulians (jo més aviat els diria xarlatans), han fet de tot: culpar als mossos de manca de prevenció, de no col·laborar amb la policia estatal, a l’Ajuntament per no posar pilons, al Conseller per informar als ciutadans de quants catalans hi havia entre les víctimes, al Major dels mossos per atendre en català a les preguntes de la premsa en català, han intentat vincular els terroristes amb l’independentisme, han assenyalat un regidor del govern Colau i un diputat de la CUP per haver fet la seva feina com a advocats, etc.

No obstant, no és de tot això del que vull parlar. Ja ha quedat ben clar als ulls dels mitjans internacionals i, el més important, davant de la ciutadania catalana, com són aquesta gent i n’estic segur que tota aquesta intoxicació que han intentat els tornarà com un boomerang a tots aquells que han volgut aprofitar aquesta trista ocasió per fer política de la manera més baixa i miserable. Pagaran un preu ben alt per això, la gent no és imbècil i se n’ha adonat de qui tenim al davant, igual que se’n van adonar de les mentides del govern i els mitjans afins l’11M.

Del que vull parlar en aquest article és d’una de les mentides repetides des de fa molt de temps pels pallassos de la caverna mediàtica en televisions i pamflets d’ultradreta. Aquest mite del que parlo és allò de que “els nacionalistes/separatistes/secessionistes catalans han volgut promoure la immigració de països àrabs enlloc de la llatinoamericana perquè els primers no parlen castellà”. Havia pensat en fer un article desmuntant això i fer-lo en castellà, però he decidit fer-lo en català, ja és tard per obrir els ulls a la gent d’allà, ja no és temps de més pedagogia i d’intentar canviar Espanya, ja ho hem intentat prou, no en traurem res. Ara el que ens cal és combatre les intoxicacions que ens envien, amb informació, i dirigir-nos a la ciutadania catalana per no deixar-nos enganyar, per estar convençuts que l’única alternativa és marxar d’aquesta gàbia, per cohesionar-nos i per consolidar la nostra determinació de votar peti qui peti.

La primera raó per la qual aquest mite no pot ser cert és ben senzilla. Qualsevol persona mitjanament informada sap que les competències en immigració les tenen els estats i comparteixen algunes atribucions amb la UE. Les comunitats autònomes no tenen competències en política migratòria, i per tant difícilment poden promoure o desencoratjar la migració d’uns grups o uns altres. La Generalitat tampoc pot discriminar segons l’origen o religió en ajudes socials o programes d’atenció, seria il·legal. Per tant, més enllà d’una hipotètica predisposició a acollir a uns enlloc d’uns altres, no pot fer cap acció substancial per tal de promoure uns grups i no uns altres.

La segona raó per la qual aquest mite és fals, és la més evident i contundent. Es tracta senzillament de mirar les xifres oficials, una cosa que pot fer qualsevol persona, també aquests suposats periodistes que pregonen mentides sense contrastar.

És cert que la població àrab (fonamentalment marroquina) a Catalunya té molt més pes que a la resta de l’estat. Però també hi ha més immigració en general a Catalunya que a la resta de l’estat, pel simple fet que Catalunya ha estat i és una terra relativament pròspera, que ofereix més oportunitats, i que ha atret immigració d’arreu des de fa dècades. Dels 7.522.596 habitants que hi ha a Catalunya (dades de 2016, Idescat), n’hi ha 2.641.609 que no han nascut a Catalunya. Aquesta xifra representa aproximadament un 35% de la població total. Per contextualitzar, aquesta xifra a Espanya és aproximadament un 13% (inclosa Catalunya, si miréssim la resta d’Espanya sense Catalunya seria un percentatge encara menor). És evident, doncs, que hi ha més immigració a Catalunya que a l’estat espanyol. Però no només Catalunya té més immigració que la resta de l’estat, sinó que té més immigració que qualsevol altre país comparable del món. Traient casos especials com Luxemburg, Andorra, etc., Catalunya és el país amb més immigració dels països desenvolupats. Els següents països després de Catalunya són Suïssa i Austràlia amb aproximadament un 28% d’immigració. A Europa els països amb més immigració són Bèlgica, Eslovènia, Àustria, Suècia i Irlanda, que estan al voltant del 16%*!!! La mitjana de tots els països europeus, per tant, ha de ser encara menor.

Vist això no ha d’estranyar que hi hagi més població d’origen àrab a Catalunya que a la resta de l’estat, perquè també n’hi ha més població estrangera en general, i és a això al que vaig.

Certament, el principal grup d’immigrants a Catalunya són els d’origen marroquí. Segons el padró municipal de l’any 2016, hi ha 210.272 persones nascudes al Marroc i que viuen a Catalunya. Els marroquins són, amb moltíssima diferència, el grup principal entre els immigrants provinents de països àrabs, que sumen en total 227.431 persones. (Font: Idescat )

El mite s’acaba d’ensorrar quan mirem quanta gent nascuda a països llatinoamericans hi ha a Catalunya. Tenint en compte només els països hispanoamericans, on es parla castellà, el nombre total és de 480.326 persones. És més que evident doncs, que hi ha molta més població hispana entre els immigrants a Catalunya que no pas d’origen àrab. Per tant, queda més que comprovat que la teoria que els separatistes de la Generalitat promouen la immigració àrab no és certa i el que és pitjor, no pot ser certa al no tenir la Generalitat cap competència en matèria d’immigració.

Per últim, per acabar de tancar la boca als intoxicadors professionals de la caverna, recordar que tot això és només tenint en compte la immigració provinent de fora de l’estat espanyol. Perquè el principal grup immigrant a Catalunya segueix sent gent nascuda a altres territoris de l’estat espanyol, en concret hi ha 1.348.713 persones nascudes a altres llocs de l’estat que viuen a Catalunya. La xifra seria encara més espectacular si miréssim els orígens de pares o avis de la població catalana actual, ja nascuda a Catalunya. (Font: Idescat ).

Tot això posa de manifest que Catalunya és, ha estat, i serà, un país atractiu i d’acollida. I n’estem profundament orgullosos de la nostra diversitat. Un país que no pregunta l’origen, ni la religió, ni la llengua dels seus ciutadans, sinó que es pregunta on podem arribar tots junts. Això és el que més els dol, la nostra cohesió i convivència en la nostra diversitat, diversitat que ells, la caverna mediàtica, l’extrema dreta nacionalcatòlica, no poden suportar ni entendre.

 

*Dades extretes de diferents fonts:

http://www.ine.es/prensa/cp_2017_p.pdf

https://data.oecd.org/migration/foreign-born-population.htm

http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/middleeast/12111108/Mapped-Which-country-has-the-most-immigrants.html

La Dictadura de Veneçuela

Fa temps que tenia ganes d’escriure sobre el gran tema: Veneçuela. Tothom a Occident parla de Veneçuela, constantment. Com a referent de la lluita social en alguns casos o com a arma llancívola per desqualificar l’adversari polític en la gran majoria dels casos.

Veneçuela fa mesos que viu moments molt difícils econòmicament i política, amb una divisió social i uns nivell de protestes i violència als carrers preocupants, una crisi econòmica gravíssima, a les portes d’una hiperinflació, amb un conflicte institucional obert amb el govern per una banda, l’Assemblea Nacional controlada per l’oposició per una altra i un enfrontament entre la fiscal general, el govern i el Tribunal Suprem.

Fa mesos que hi ha protestes organitzades per l’oposició als carrers, contra-protestes partidàries del govern i enfrontaments amb la policia que han deixat 90 morts d’un costat i de l’altre. És habitual veure a les xarxes socials denúncies d’uns cap als altres d’actes de violència, brutalitat policial, en què els uns justifiquen els actes propis com a resposta als dels altres en un exercici pueril de l’ “i tu més”. Faria riure si no es tractés d’un assumpte tan greu amb desenes de morts i ferits pel mig.

Especialment greus són dos fets que s’han produït recentment, el primer, l’atac militar des d’un helicòpter robat a l’exèrcit contra el Tribunal Suprem, dut a terme per part d’un oficial contrari al govern. El segon, ocorregut ahir mateix en què un grup de civils aparentment partidaris del govern de Maduro van irrompre a l’Assemblea Nacional i van atacar i ferir diputats opositors amb una facilitat impròpia d’un règim democràtic. Els poders de l’estat, i en especial el legislatiu, no pot ser assaltat tant fàcilment per ningú, i menys per un petit grup de civils sense que les forces de seguretat siguin capaces d’impedir-ho. Semblaria raonable pensar que el govern ha sigut poc eficaç en el seu deure de garantir la seguretat per intimidar l’oposició, i més després de les declaracions del vicepresident de la república en què animava a actuar contra l’Assemblea Nacional.

L’objecte d’aquest article no és tant analitzar la situació de Veneçuela, sinó parlar de com es tracta el tema des de casa nostra. Tant per part dels mitjans de comunicació com per part dels simpatitzants del chavisme, el que millor definiria com tracten el tema seria el simplisme i el reduccionisme més absurd. Bons i dolents, blanc i negre, els nostres i ells.

No voldria posar al mateix sac a uns i altres perquè l’equidistància és odiosa i pròpia de gent que no es vol mullar, i és per això que en primer lloc voldria denunciar el que considero més greu: l’absoluta manca de rigor i professionalitat dels grans mitjans de comunicació espanyols i catalans respecte Veneçuela. Sempre han tractat el país com si fos una dictadura, parlant del “règim”, d’autoritarisme i utilitzant imatges i talls de declaracions que acompanyen aquest relat. També els governs dels països occidentals han estat hostils i han assetjat el govern veneçolà, demonitzant la figura de Chávez (i més tard la de la seva caricatura, Maduro). Està clar que no ha agradat als grans poders internacionals que un país ric en recursos naturals deixés d’estar sota el seu control i deixés d’estar al servei dels Estats Units per passar a plantar cara i defensar els seus propis interessos. Dir que Veneçuela és una dictadura és mentir, ras i curt. Afirmar això no resisteix el més senzill dels anàlisis. On s’és vist que en una dictadura hi hagi una Assemblea Nacional, escollida democràticament, controlada per l’oposició? On s’és vista una dictadura en què els ciutadans han recolzat massivament el govern durant dècades, elecció rere elecció? Ignorar aquesta realitat és insultar la voluntat del poble veneçolà que va confiar en una revolució que inicialment va representar un aprofundiment democràtic, amb una democràcia més participativa, amb la possibilitat de revocar el President en referèndum, que es va exercir i va confirmar Chávez al govern en una ocasió. Una revolució que va prometre repartir la riquesa del país entre la seva gent i no doblegar-se davant interessos estrangers, s’hi pot estar més o menys d’acord, et poden agradar més o menys les formes, però és legítim, i és democràtic. Crida l’atenció aquesta doble vara de mesurar i pretesa superioritat moral venint d’un país on la qualitat de la democràcia és baixíssima, amb una corrupció sistèmica, les clavegueres de l’estat que actuen contra adversaris polítics i una Constitució feta sota l’amenaça de l’exèrcit, però bé, això és un altre tema.

Pel que fa al tractament que fan certs sectors de l’esquerra catalana i espanyola simpatitzants del chavisme lamento haver de dir que també han tendit a ser massa benèvols, poc crítics i sovint simplistes. Amb el pretext de que els grans poders internacionals hi estan en contra, que els mitjans de comunicació els ataquen o que els Estats Units són molt dolents, han sigut poc exigents amb les sortides de to i tics autoritaris del govern, que hi són. I el més greu, han passat per alt una evident pèrdua de suport popular al chavisme des de la mort de Chávez. Ja el 2013 Maduro va guanyar pels pèls, lluny dels folgats resultats de Chávez i a partir de llavors el que ha vingut és una agonia dels chavistes, que intenten mantenir el poder per sobre de tot, erosionats per la greu crisi econòmica, per un líder que no és tan carismàtic com el seu predecessor, per un autoritarisme creixent, per excessos evidents del govern. I això no es pot justificar de cap de les maneres. Mai a la vida justificaríem els abusos policials, ni la corrupció, ni els atacs a l’Assemble Nacional, ni els morts, ni el militarisme ni res de tot això si ocorregués aquí, si ho fes “la dreta”. Tampoc ho podem justificar, de cap de les maneres, si ho fa un senyor que parla en nom del socialisme. No em val que el context sigui diferent, no em val que l’oposició intenti desestabilitzar el govern amb mobilitzacions (òbviament, és la seva funció, en tenen tot el dret i és el que fem quan hi ha un govern d’un color diferent al nostre). No és acceptable i em fa vergonya veure que gent que pensa com jo justifica aquesta mena de coses, no ens podem rebaixar d’aquesta manera, no perquè vagin de vermell els ho hem de consentir tot.

El que li cal a Veneçuela, des del meu humil punt de vista, és diàleg entre els dos blocs tan allunyats i rebaixar la tensió. Calen eleccions immediates i que s’accepti el resultat, sigui quin sigui, i treballar per consensos. No pot ser que un país partit per dues meitats es mati als carrers, això no és socialisme ni és res. No podem ignorar el que pateix la població, sigui del bàndol que sigui, amb un poder adquisitiu minvant, amb una crisi econòmica gravíssima que cal afrontar. O comencen a dialogar, o estem a les portes d’una guerra civil.

¡Basta de mentiras, Inda!

Hace escasos días, Eduardo Inda, el bufón por excelencia de las tertúlias low cost de las degradadas televisiónes españolas, hacía unas repugnantes declaraciones diciendo:

“Creo que este nivel de violencia, no se ha vivido ni en el País Vasco en los años duros. Ni en el País Vasco, porque claro, allí podían matar a algún juez o a algún fiscal, que tampoco mataron a muchos pero…”.

Esto lo dijo en EsRadio, la radio donde el otro gran bufón destronado de la caverna mediática española, Federico Jiménez Losantos, tiene su espacio matutino para escupir odio y rencor hacia todo aquello que no le gusta, en especial el proceso político que vive Cataluña. Una combinación explosiva de reaccionarios donde es fácil que se retroalimenten en sus tóxicas opiniones y se acaben diciendo barbaridades como las que se dijeron. Sólo faltaba Alfonso Rojo para tener un aquelarre completo de retrógrados indocumentados.

Es culpa de los medios de comunicación que estos charlatanes sean los referentes más visibles del “periodismo” para gran parte de la población. Lo que ellos hacen no es periodismo ni se le parece, es política, es confusión y es desprestigiar una profesión imprescindible en democracia como es el periodismo.

Lo que ha dicho Inda es de una gravedad tan escandalosa que parece mentira cómo puede decirlo en directo y quedarse tan ancho, sin que tenga ninguna consecuencia. ¿Cómo se puede banalizar tan descaradamente el terrorismo? ¿Cómo se pueden utilizar muertes para hacer política? ¿Cómo se puede insultar a toda una sociedad, como es la catalana, pacífica y demócrata, sin ningún pudor?

ETA mató a 829 personas des de la muerte del dictador fascista Franco. En los años más duros, 1979 y 1980, mató 84 y 93 personas respectivamente. La gente tenía miedo, no se podía vivir en paz en el País Vasco, y tú, Eduardo, ignorante como eres, tienes la poca vergüenza de compararlo con un movimiento pacífico que no sólo no ha matado a nadie, sino que no ha quemado un solo contenedor ni ha tirado un papel al suelo. De hecho, si lo que has dicho fuera mínimamente cercano a la realidad, tú y la gente como tú no podríais dormir tranquilos. Por suerte, eso no es así, y hasta las burradas más bestias y más ofensivas, pueden ser dichas sin miedo a ninguna represalia que amenace vuestra integridad. Y así tiene que ser, porque nosotros, los independentistas catalanes, sí que creemos en la libertad de expresión.

Me pregunto dónde están las famosas y mediáticas asociaciones de víctimas del terrorismo después que las hayas insultado de esta manera. ¿No piensa hacer nada la AVT después de este desprecio? Sólo la Asociación Catalana de Víctimas de Organizaciones Terroristas ha dicho estar estudiando medidas contra usted. Los medios y la política española habéis usado siempre la tragedia del terrorismo para hacer propaganda, habéis usado el dolor políticamente y eso es absolutamente despreciable.

¿Sabéis qué? Ya no nos importan vuestras mentiras. Ya no esperamos ningún gesto. No hay nadie que viva en Cataluña o que la conozca mínimamente, que no se dé cuenta que lo que decís en los medios y la realidad que se vive allí es absolutamente distinta. Y eso nos da la razón, porque cada vez más y más gente harta de este Estado maltratador donde algunos pueden difamar contra un país entero, bien tranquilos, porque la justicia no les hará nada, pero cuidadín que alguien haga un chiste sobre Carrero Blanco. Hartos de que la justicia persiga a cargos electos por poner urnas para que la gente vote (menuda violencia). La justicia no condenará una hija y hermana de rey, pero sí perseguirá la presidenta de un parlamento por dejar que se debata una cuestión en un pleno (debatir en un parlamento, ¡qué barbaridad!). La justicia no perseguirá al Gobierno central por desobedecer 34 sentencias del Tribunal Constitucional pero sí a un concejal por decir que para hacer tortilla hay que romper los huevos. Qué vergüenza de país, qué esperpento.

¿Sabes lo que pasa en Cataluña, Inda? Y aprovecho también para responder a Arrimadas, de un partido que a ti te gusta mucho, que hizo una insinuación hace unos meses en un sentido que muchos interpretaron en la misma línea que tu comentario. Lo que pasa en Cataluña, señores, es que Enric Millo (PP) y su hermano pueden quererse con locura a pesar de que uno es independentista y el otro no.

En Cataluña pasa que Arrimadas o Andrea Levy (PP) pueden estar casadas y enamoradas de independentistas, sin ningún problema.

En Cataluña pasa que un señor nacido en Córdoba fue presidente de la Generalitat. ¿Se imagina alguien a un nacido en Rumanía o Ecuador presidiendo España? Es más probable que les encerraran en un CIE.

En Cataluña pasa que la primera diputada en el Congreso español que es nacida en el extranjero es independentista, diputada por Barcelona, por Esquerra Republicana, y lo mismo en el Senado, el primer senador nacido fuera del estado lo es por ERC.

En Cataluña pasa que un 70% o más de los catalanes tienen sus orígenes immediatos fuera de Cataluña y a pesar de eso hay un 80% de la ciudadanía a favor de votar en un referéndum de autodeterminación, incluidos muchísimos que votarían no y que votan al PP al PSC o a usted, Arrimadas, porque somos un país de demócratas. Las identidades nacionales son personales y complementarias, y eso os duele.

En Cataluña pasa que usted, señora Arrimadas, llegó a Cataluña hace tan solo 7 años, en 2010, y es la jefa de la oposición. Usted es un ejemplo perfecto de integración. Habla un catalán perfecto, es una política de primera línea y nadie cuestiona que pueda ocupar el puesto que ocupa, porque catalán lo es quien quiere serlo, y puede sentirse 100% española al mismo tiempo, eso es lo que pasa en Cataluña.

Esta es la realidad, así que Inda, hazte un favor a ti mismo, no seas tan cínico y tan miserable, ya basta de mentiras.

On vas Europa?

Ahir va ser un dia trist per Europa. El Regne Unit, un dels països més potents i més singulars del vell continent, va considerar que no només no volia cedir més sobirania a Europa sinó que volia sortir del club europeu. El Brexit és clarament la pitjor notícia que ha viscut el projecte de construcció europea.

Els britànics, legítimament i democràticament, han fet un procés de reflexió col·lectiva i han decidit que les seves singularitats, la seva sobirania i els seus interessos estaven per davant d’un projecte col·lectiu, que malgrat les mancances, busca avançar cap a més integració regional i més cooperació entre països germans.

Des del meu punt de vista, aquesta decisió no només no serà beneficiosa per ells, sinó que posa en escac una Unió que està qüestionada per totes bandes per diferents motius, molts dels quals ben certs, i merescuts, i d’altres més qüestionables, com el ressorgiment d’idees nacionalistes d’extrema dreta i l’aparició de moviments xenòfobs i identitaris que culpen la UE de l’arribada d’immigrants que no desitgen.

La Unió Europea va néixer, en part, com a resposta a una guerra terrible entre europeus originada per rancúnies i nacionalismes radicals. Els que avui representen aquelles mateixes idees actualitzades, que van ser combatudes i derrotades, són els mateixos que clamen ara per un retorn als estats nació i la destrucció dels valors que la UE pretenia representar.

Alguna cosa em diu que malgrat que la indignació i impotència davant d’una situació desagradable com la crisi econòmica i les polítiques que s’han dirigit des de Brusel·les han tingut un gran pes en la decisió, un dels motius més instal·lats al cap de molts partidaris de marxar és el rebuig a la immigració, un egoisme nacional important i un conservadorisme tan gran que es vol tornar al passat enlloc d’afrontar els problemes del present mirant al futur.

Sóc el primer que reivindico sobirania per qualsevol nació del món i que l’autodeterminació dels pobles és un principi fonamental. Que el reconeixement mutu, entre nacions, és la base a partir de la qual es construeix l’internacionalisme. No crec en conceptes com ciutadania del món i artificis absurds que no representen a ningú i que només són utilitzats per negar realitats nacionals no reconegudes. Crec que és des del sentiment de pertinença a una nació, amb les seves particularitats, i fins i tot amb cert orgull patriòtic sa i respectuós, que podem començar a actuar a través d’entitats d’abast regional i mundial, per encarar els grans reptes que tenim com a humanitat.

Sóc el primer que critico les polítiques econòmiques de la UE, el seu funcionament poc democràtic, la seva posició en determinats conflictes internacionals, la crisi dels refugiats, les incoherències i mancances que té com a estructura política i econòmica per estar a mig fer i patir desequilibris flagrants.

Però tot això no em porta a voler deixar a un costat la idea ambiciosa de fer una UE que integri tot el continent en un espai de llibertats, de democràcia, de progrés econòmic, de protecció i benestar social, de lideratge mundial per avançar cap a un model més humà, més democràtic, més sostenible i exportar, sense paternalismes ni dirigismes, un model europeu que volem millor, però que ens ha de fer sentir orgullosos.

Em sento profundament europeu i europeista, crec que estem en un moment clau, un punt d’inflexió en el camí de fer una veritable Unió Europea que o bé es repensa i es refunda, o anem cap a un tancament en nosaltres mateixos que vagi acompanyat d’un creixement de l’extrema dreta i l’egoisme arreu del continent. Crítica tota, destrucció cap.

No podrem encarar els grans reptes globals si anem a la divisió i la fractura. Cal cooperació entre tots els estats del planeta per lluitar contra el canvi climàtic, per perseguir l’evasió fiscal i aïllar els paradisos fiscals, cal cooperar per garantir uns drets bàsics als treballadors i treballadores d’arreu del món i que no s’accepti competència en condicions injustes, situació que posa en risc els models de protecció social i els estats de benestar que coneixem. Cal transformar la forma com vivim com a humanitat i repensar els nostres models productius i com repartim la riquesa a nivell mundial. Cal lluitar contra la discriminació i l’odi que alimenten el terrorisme, i combatre el terrorisme global que només és un símptoma de la malaltia que cal guarir.

Però tot això no es pot fer si no ens agrupem en blocs regionals més o menys homogenis, amb països veïns amb qui compartim moltes coses, des de la diferència però amb unitat d’acció, amb diàleg i consensos amplis.

Ahir vam fer un gran pas en la direcció oposada, i és per això que són dies tristos per Europa i pel món, però de vegades potser calen sacsejades per canviar aquelles coses que des del confort i el conformisme es deixen podrir a poc a poc. Ara més que mai cal lluitar per una Europa més forta, més unida i més orientada a la ciutadania que mai. Sinó preparem-nos per un retorn a un passat que no ha de desenterrar-se mai més.