Independència fiscal, l’únic finançament just per als valencians

Aquest article va ser publicat originalment al web de les JERPV el 17/11/2017 en motiu de la manifestació demanant un finançament just pel País Valencià.

 

Des de l’entrada del Govern del Botànic a la Generalitat ha sigut una constant la denúncia de l’escassedat de recursos de què disposa el País Valencià per atendre els seus serveis públics més bàsics, i la demanda d’un “tracte just” en termes de finançament. Aquesta denúncia ja la va començar a fer (tot i que amb la boca petita) l’últim govern del PP, amb Alberto Fabra de president. També la patronal valenciana ha denunciat la manca d’inversions, de finançament i el dèficit en construcció d’infraestructures que resta competitivitat a les empreses valencianes i perjudica greument la nostra economia i el dia a dia de la nostra gent. Fins i tot Ciutadans, el partit més rabiosament centralista de l’estat, s’ha sumat a la demanda d’un finançament més just. Sembla evident, i reconegut per tothom, que tenim un problema greu de finançament de les nostres institucions pròpies i cal una solució immediata perquè això afecta la vida de tots els valencians i valencianes.

L’estat espanyol infrafinança deliberadament les comunitats autònomes per limitar de facto la seua autonomia, fer-les dependents del FLA i així anar creant una justificació per una recentralització que porten esperant des del mateix moment en què es va crear l’estat de les autonomies. Però aquest infrafinançament afecta especialment el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. En el cas de Catalunya i les Illes poden argumentar que és perquè són comunitats més riques que la mitjana, i per tant és una redistribució normal dels més rics cap als més pobres, cosa que es fa a tots els països del món. Però resulta que el País Valencià és una comunitat més pobra que la mitjana, i tot i així no només no rep aquesta solidaritat de la resta de territoris de l’estat sinó que és aportadora neta. Cap criteri de justícia ni racionalitat pot explicar això. És per aquesta raó, que costa de creure que siguen precisament els territoris dels Països Catalans els que són maltractats fiscalment si no és, senzillament, per la voluntat deliberada de cobrar-se el dret de conquesta que es van guanyar amb la Guerra de Successió. Sembla cert, doncs, que “el mal que ve d’Almansa a tots alcansa” perquè encara hui, tres segles més tard, estem pagant les conseqüències d’allò, i estem sent maltractats per un estat pels que no som més que una colònia i un lloc d’estiueig. Som l’Espanya encara per assimilar, és a dir, ciutadans de segona.

El cas del País Valencià és un clar exemple de les disfuncionalitats que presenta l’estat autonòmic espanyol des del principi. Sentim sovint portaveus dels partits constitucionalistes vantant-se que l’estat espanyol és un dels més descentralitzats del món, quan és fàcil comprovar que això no és així. Ens volen vendre que és un estat tan descentralitzat que fins i tot hauríem de fer passos enrere i recentralitzar-lo per “racionalitzar” la despesa, una racionalització que no apliquen quan es tracta de dilapidar diners en Fórmula 1, aeroports sense avions, submarins que s’enfonsen, rescats d’autopistes privades sense cotxes i fer AVEs que no van enlloc.
A l’infrafinançament crònic que pateixen les comunitats se li suma la seua limitada capacitat legislativa i l’assetjament constant del govern espanyol recorrent sistemàticament les lleis valencianes al Tribunal Constitucional. Tot això erosiona encara més la ja limitada capacitat de fer lleis pròpies que s’ajusten a la nostra realitat concreta i a les nostres majories socials i polítiques.

És especialment perillós (i en certa manera malvat) ofegar financerament les comunitats autònomes, tenint en compte que són aquestes les que presten els serveis més sensibles i més bàsics d’un Estat del Benestar: educació, sanitat i serveis socials. A l’infrafinançament estructural que patim se li ha sumat durant els darrers anys de crisi, una centrifugació dels topalls de despesa i dèficit, de l’estat central cap a les autonomies, obligant-les a aplicar unes retallades que inevitablement han afectat de manera greu els serveis públics més importants per garantir la cohesió social, i més en un moment de fragilitat com és el cas d’una greu crisi econòmica. Això és una actitud clarament irresponsable i d’una insensibilitat impròpia d’un govern presumptament democràtic.

En aquest article no entraré en cap guerra de xifres ni de mètodes de càlcul. És evident i notori, és mire la font i mètode que es mire que el País Valencià pateix un dèficit fiscal important, sempre figura a la cua de les inversions per part de l’estat i que això ho agreuja el fet que per criteris de “solidaritat” interterritorial això no hauria de ser així sinó que hauria de rebre fons addicionals en tant que territori relativament pobre.
L’estat espanyol maltracta els valencians i valencianes, menysprea les seues institucions i pretén tenir-nos callats i que seguim ofrenant noves glòries a Espanya i això s’ha d’acabar. Qualsevol pas en la direcció de reivindicar un millor tracte i més respecte per les institucions valencianes és positiu. Tot i que no tenim massa esperança que això arribe a bon port. És per això, que seguirem defensant la independència del País Valencià com a projecte d’horitzó futur, perquè quan les reivindicacions de més finançament xoquen amb la paret del Règim del 78, quan s’evidencien les greus limitacions que pateix l’autogovern valencià impedint la materialització dels canvis que la societat valenciana ha votat, no hi haurà projecte possible que no passe per un exercici de la plena sobirania per fer allò que creiem més convenient amb els nostres recursos i amb la manera com organitzem la nostra vida en comú.

Fuga d’empreses catalanes

 

L’altre dia llegia aquest article del diari Expansión sobre els moviments d’empreses entre autonomies. Ells titulaven “Se acelera la fuga de empresas de Cataluña a otras comunidades”.

Amb pocs dies de diferència (no he sapigut contrastar si va ser previ o posterior), es publicava aquest altre article, que recollia unes declaracions de Javier Vega de Seoane, president de DKV Seguros, que parlava en qualitat de President del Círculo de Empresarios i deia que “los empresarios huyen de Cataluña como de la peste”.

Com la impressió que tenia en base a altres informacions no és precisament que l’economia catalana estigui patint tant i aquestes dades d’Expansión anaven en sentit contrari em va picar la curiositat. Escric aquest article precisament per això, per intentar clarificar-ho una mica i veure què hi ha de veritat i què hi ha d’intent de crear un relat que convingui a l’establishment de l’estat per crear un estat d’opinió o de por, per erosionar el procés d’alliberament nacional català.

La font que utilitza la notícia és Axesor, que es presenten com la primera agència de ràting espanyola i que és la font que utilitza Expansión però també molts articles similars de diaris com El Mundo o La Vanguardia.

L’article d’Expansión remarca que Catalunya ha rebut 531 empreses noves d’altres territoris de l’estat i n’ha perdut 802 durant l’any 2016, per tant una pèrdua neta de 271 empreses. El diari no dubta en atribuir causalitat directa de la fuga d’empreses al “desafio secesionista”, sense despentinar-se. I en canvi, subratlla que Madrid rep 1.437 empreses, per 1.013 que en perd, el que vol dir que en guanya 424. Com a motius explicatius destaca l’estabilitat institucional (òbviament en contraposició a l’estat inestable de Catalunya), els beneficis a les empreses i l’efecte capitalitat. L’article prossegueix fent un repàs de la història recent en matèria de fuga d’empreses a Catalunya, començant per l’any 2008, el primer del qual Axesor té dades, intentant lligar les dades amb la seva interpretació de la situació política. Des d’aquell mateix any Catalunya perd empreses i Madrid en guanya, cada any sense excepció. El balanç total del període és d’una pèrdua neta de 2.522 empreses segons Expansión.

Les dades són les que són i no les poso en dubte. Les dades són objectives, però els relats i les interpretacions que se’n fan no.

El relat comença a grinyolar quan vincula la situació política a les dades amb una manca de rigor absoluta. Si atribueixen la fuga d’empreses al procés sobiranista, no té cap sentit que aquesta pèrdua constant d’empreses comenci al 2008, època del Tripartit en què els independentistes eren molt minoritaris i no hi havia cap procés independentista ni se l’esperava. Tampoc té sentit que ja es produís entre el 2010 i el 2012, època daurada de CiU, en mode autonomista, capdavanter en l’austeritat i l’ordre i amb el suport del PP al Parlament. Si això és així, vol dir que potser la fuga d’empreses no es produeix per aquest procés polític que viu Catalunya. I podria acabar l’article aquí, la causalitat que atribueixen no s’aguanta per enlloc si l’efecte fuga existeix des d’abans del factor que ells asseguren que el causa.

És cert que les empreses volen estabilitat política i que a Catalunya vivim moments convulsos, però fer una lectura simplista de les primeres dades que passen, i atribuir causalitat de forma que et quedi una història ben maca és d’una mediocritat brutal, impròpia de qualsevol gènere de periodisme amb una mica de rigor.

Per analitzar si  les empreses són tan sensibles al Procés com asseguren alguns seria interessant mirar altres dades rellevants per veure si coincideixen amb el relat de la por unionista.

Però abans, una apreciació important és que les dades d’Axesor parlen de canvis de domicili social, la qual cosa no implica necessàriament canvi de domicili fiscal. Segons la Llei general tributària, el domicili fiscal serà generalment el domicili social, sempre que en ell estigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció dels negocis. I en defecte d’aquests criteris, prevaldrà aquell on radiqui el major valor de l’immobilitzat. (Article 48). Per tant, hi ha d’haver una relació entre el lloc on es duu a terme l’activitat de l’empresa i el domicili fiscal i no sempre està clar. Caldria veure a què es dediquen aquestes empreses, per què els és tan fàcil deslocalitzar-se, si són societats patrimonials que no tenen activitat real etc. Hi ha molta enginyeria fiscal i financera al darrere i és molt complex, així doncs, per provar una tesi com la que defensen potser seria millor mirar altres indicadors.

Recaptació impost de societats

Si hi hagués una fuga d’empreses catalanes cap a d’altres comunitats de l’estat, el que cabria esperar és que la recaptació en impost de societats a Catalunya caigués en relació al total de l’estat. Per tant, agafant dades de l’Idescat d’aquesta ràtio des de l’any 2006, que és el primer any amb dades disponibles, fins al 2015, i representant-les gràficament, observem el següent:

He agafat una ràtio del pes català sobre el total de l’estat i no valors absoluts per aïllar possibles canvis en la recaptació deguts al context econòmic o a canvis en els tipus impositius. Com és un impost estatal, si canvia el tipus canvia per tots iguals, i la ràtio manté aquests factors constants.

És fàcil veure que aquesta ràtio no ha variat gaire amb el temps, s’ha mantingut al voltant o lleugerament per sobre del 20% del total de l’estat, amb valors més elevats precisament els anys 2014 i 2015, quan la tensió política entre Catalunya i Espanya s’incrementava sensiblement. És curiós veure que el valor màxim de la ràtio és el 2014, l’any de més incertesa política fins al moment, amb un 9N a l’horitzó i que no se sabia ben bé què passaria. Per tant, és bastant evident que aquesta informació objectiva no quadra de cap manera amb el relat unionista de la fuga d’empreses per culpa del Procés.

Inversió

Un altre dels indicadors que poden resultar interessants de cara a avaluar si les empreses tenen por a la situació actual és la inversió. És un molt bon indicador, tant la inversió privada en general (la que fan empreses d’aquí més la que fan les de fora) com, especialment, la inversió estrangera. Una decisió d’inversió només es fa després d’una anàlisi de costos i beneficis esperats, havent contemplat diferents escenaris possibles i valorat les incerteses, i és un compromís a llarg termini, per tant és una decisió que no es pren a la lleugera.

A més, és molt més fàcil cancel·lar una decisió d’inversió abans d’executar-la, que no pas desmuntar un negoci ja creat i emportar-te’l a un altre lloc, que és el que alguns diuen que passa a Catalunya. Per tant, cabria esperar que si “els empresaris fugen de Catalunya com de la pesta”, la reacció de les inversions fos molt més pronunciada que la deslocalització d’empreses ja presents al país. Agafant dades de l’Idescat sobre Inversió estrangera bruta efectiva a Catalunya i representant-les en una gràfica veiem el següent:

El primer que cal tenir en compte és que la inversió és un factor de la demanda agregada molt volàtil. Varia molt segons els anys per la facilitat de cancel·lar projectes d’inversió davant la incertesa econòmica o política i també perquè si hi ha projectes concrets d’inversió molt grans en un any determinat, fa que fluctuï molt. Si la tesi del discurs de la por fos certa, cabria esperar una relació entre els anys de Procés i la inversió. No obstant, és fàcil veure que no només no hi ha una relació negativa, sinó que s’observa una certa tendència ascendent, i l’any 2015, en ple procés, la inversió estrangera presenta un dels seus valors històrics més alts. No sembla que els empresaris estrangers fugin gaire.

Aquí enllaço alguns articles amb informació sobre inversió estrangera recollides pel diari ARA on destaca que Catalunya ha captat el 31% de la inversió estrangera del total de l’estat els darrers 5 anys o també que si es neutralitza l’efecte seu Catalunya capta més inversió estrangera que Madrid.

Ara passem a veure com es comporten els inversors en general, ja siguin locals o estrangers. Per això he agafat dades de l’Idescat sobre els components de la demanda agregada i m’he fixat en la Formació Bruta de Capital (és la Inversió que fan les empreses), ho he representat i m’he trobat això:

Aquí podem veure com la inversió a Catalunya, en termes absoluts, ha baixat la darrera dècada. Però com es pot veure per les dates, no coincideix amb cap procés polític sinó amb el cicle econòmic. La baixada comença a partir del 2008, any que comença la crisi econòmica, i com ja hem dit, la inversió se’n ressent molt de les crisis. A més, a Catalunya i a Espanya teníem una bombolla immobiliària, i la formació bruta de capital inclou tant la construcció com la inversió en béns d’equipament i altres (maquinària, vehicles, instal·lacions etc.).  Al gràfic he inclòs tots dos components perquè es veu força bé com el que millor explica la baixada general de la inversió és el col·lapse de la construcció, i no tant els béns d’equipament, que són inversions productives que fan les empreses, i que a més, veiem com pugen els darrers anys, coincidint amb el Procés. No sembla que les empreses hagin deixat d’invertir a Catalunya per por als separatistes.

En aquest punt algú podria pensar, d’acord, sembla que hi ha inversió a Catalunya i que no ha baixat tant com diuen, però potser la inversió no creix tant com a la resta de l’estat perquè els empresaris, malgrat invertir, prefereixen invertir més a altres llocs on hi ha més estabilitat política.  Per comprovar si podria ser el cas, he agafat també dades de l’INE, sobre la inversió al conjunt d’Espanya, he fet una ràtio de la inversió a Catalunya sobre la total espanyola i l’he representat aquí:

Si Catalunya rebés menys inversió, relativament, que la resta d’Espanya, el pes català sobre el conjunt espanyol hauria de baixar. Tanmateix, l’evolució és pràcticament plana. Això vol dir que la inversió ha variat en la mateixa mesura a Catalunya que a la resta de l’estat, ni més, ni menys.

Per acabar amb el tema de la inversió, volia fer referència a aquest estudi del prestigiós diari Financial Times on Catalunya consta com la destinació més atractiva per invertir de tot el Sud d’Europa pels anys 2016 i 2017, o també, citant al propi diari Expansión que recull una informació de FDI Markets (del grup Financial Times) Catalunya ha estat la quarta regió europea en captació d’inversió estrangera.

 

Conclusió

En resum, no només no sembla haver-hi una fuga d’empreses sinó al contrari, Catalunya és un pol d’atracció d’inversió estrangera de primer nivell a Europa. La inversió estrangera creix, més que a la resta de l’estat, sobretot en sectors d’alt valor afegit. La formació bruta de capital es recupera de la crisi, especialment la inversió en béns d’equipament i per últim, la recaptació per impost de societats, i per extensió els beneficis empresarials, no han baixat en relació a la resta d’Espanya a causa del Procés. 

Vist tot això, vull fer unes reflexions. Si Catalunya s’independitza no seran tot  flors i violes. És més, cal estar preparats per assumir que un procés d’independència té incerteses i pot tenir costos, més o menys elevats segons les circumstàncies. Hem de ser-ne conscients i estar preparats per assumir-los i explicar-los a la gent perquè prengui les decisions de forma conscient i raonada i no generar confusió com fan altres. Dit això, els relats i les interpretacions són això, relats. I en el cas que ens ocupa sembla evident que no hi ha cap fuga d’empreses important, i en tot cas, si hi ha moviments, és perquè d’altres comunitats més ben finançades es poden permetre fer competència fiscal de forma deslleial, i en aquest sentit, la independència no només no seria causa del problema sinó més aviat una solució.

Ens intentaran espantar, ens intentaran desinformar i hem d’estar preparats per respondre. Però al final la propaganda cau pel seu propi pes, una cosa és la realitat i l’altra el wishful thinking. No ens arronsem, no serà fàcil, però tampoc serà l’apocalipsi que alguns pregonen. Preparem-nos i estem orgullosos, no es veu nàixer un estat cada dia.

L’habitatge a la ciutat de Barcelona

L’increment generalitzat dels preus de l’habitatge, i en especial dels lloguers, a la ciutat de Barcelona, és una de les coses que més em preocupa actualment com a possible futur resident a la ciutat.

És evident per tothom qui hagi fet una ullada a les dades recents al respecte, o per aquells que hagin buscat pis recentment a Barcelona, que en qüestió de dos anys s’ha produït un canvi substantiu: un important increment dels preus i previsible continuació de la pujada.

Actualment, amb els preus ja més alts que fa dos o tres anys, veiem a simple vista com els anuncis de pisos amb preus raonables desapareixen ràpidament i tothom qui conegui gent que ha ofert pisos o habitacions per llogar ha rebut una onada de sol·licituds. Això fa pensar que hi ha una gran demanda i que els preus pujaran més encara.

A més a més, donat que aquesta situació és relativament recent, a mesura que els contractes vigents es vagin acabant i s’hagin de renovar, els preus pujaran encara més a curt termini.

La teoria econòmica i el sentit comú ens diu que una situació d’excés de demanda fa pujar els  preus a curt termini perquè l’oferta canvia més lentament i triga a ajustar-se. Així doncs, l’oferta de pisos també creix amb l’augment dels preus i a mitjà o llarg termini fa baixar la pressió sobre el preu. Per tant, podríem esperar que una pujada com la que vivim tingués una durada limitada en el temps.

No obstant, és fàcil veure que a Barcelona no hi ha gaire marge per créixer més. La ciutat no té espai físic per fer augmentar l’oferta de pisos tant com la demanda. Com a molt es poden enderrocar magatzems i naus del Poblenou per fer pisos, però no hi ha gaires més zones per fer habitatges nous. Això ens porta a una situació en la que el preu pot pujar de forma descontrolada i no és fàcil d’aturar.

És de calaix que si tothom vol viure a un lloc determinat (posem per cas, el centre de Barcelona) i no hi ha espai per tothom, el preu es dispara. I aquest mateix procés s’està extenent no només al centre sinó a àrees més àmplies de la ciutat, provocant que sigui inassumible per molta gent pagar un lloguer per viure a Barcelona. Hi ha qui ens dirà que és normal, que no tothom pot viure al Passeig de Gràcia i que per la mateixa lògica ens tocarà moure a ciutats veïnes i zones menys cèntriques. Però el que això suposa és que molta gent és expulsada dels seus barris d’origen, especialment els joves que s’emancipen (amb salaris més baixos) i no poden viure al seu barri de tota la vida: la famosa gentrificació. I també que es produeix una segregació espacial encara més important determinada bàsicament per la renda. Probablement això suposi també un envelliment de la població barcelonina, més enllà de l’envelliment general dels països occidentals pel seu nul creixement vegetatiu, degut al desplaçament de molta gent jove a fora de la ciutat en el moment que vulguin constituir famílies i no estiguin disposats a compartir pis.

Primer parlaré de les causes i després sobre possibles solucions al “problema” (jo ho considero un problema, però molta gent legítimament pot considerar que és un procés natural i que ha passat sempre a totes les ciutats).

Dins de les causes n’hi ha algunes que podem considerar difícilment qüestionables, com el fet que hi hagi molta gent que vol viure al lloc, la gent és lliure de desitjar i intentar viure allà on vulgui. L’únic problema que veig en aquesta forta demanda és que en un sistema exclusivament de mercat es resol distribuint el bé desitjat en funció de la disposició a pagar i la restricció pressupostària de cadascú. Per tant, la satisfacció d’aquest desig (i la felicitat, benestar etc) d’aquells que menys recursos tenen sempre serà inferior. Actualment Barcelona s’està convertint en una ciutat de referència mundial en molts àmbits, moltes multinacionals hi instal·len delegacions i centres operatius, logístics, de dades i de mil tipus. Per això arriben molts executius i treballadors qualificats estrangers a viure i treballar aquí, atrets per l’alta qualitat de vida del país. Això no és res negatiu, fa la ciutat més plural culturalment, més rica i més diversa. Però ens trobem una altra vegada amb que aquesta gent, amb un poder adquisitiu relativament alt, pressiona el preu de l’habitatge a l’alça i molta gent humil de la ciutat es veu desplaçada.

L’altre gran grup de causes, el més qüestionable, és l’especulació urbanística i la bombolla turística que viu la ciutat. Amb uns tipus d’interès excepcionalment baixos, molts inversors troben en els actius immobiliaris la seva gallina dels ous d’or, especialment si els immobles es dediquen a atendre al turisme enlloc de a la necessitat de residència permanent. El retorn d’un pis turístic és molt més alt que el retorn d’un pis llogat a una família per viure-hi tot l’any i per tant, hi ha hagut un creixement dels pisos dedicats al turisme i no la residència. Hi ha inversors estrangers que compren edificis sencers per llogar als turistes. En una ciutat amb una oferta limitada, si dels pisos existents se’n dedica una major proporció al turisme i menys a la residència això fa pujar els preus i limita encara més l’oferta.

Pel que fa a les solucions, hi ha qui defensa control de preus per part de l’estat. És una mesura legislativa que no suposa un cost per l’administració. Humilment he de dir que no estic prou informat al respecte, no sé com es concretaria, quins models hi ha i no en tinc una opinió prou formada. Però en general, com a concepte, el control de preus és una cosa que mai m’ha convençut gaire, crec que una cosa així és molt difícil d’establir a cop legislatiu i que pot crear més mercat submergit. Potser una limitació o control ben implementada podria ser una solució, com establir un límit d’increment percentual anual partint dels preus actuals enlloc de la fixació d’un límit concret o d’alguna restricció més dura. Això sí, una mesura així no corregiria la segregació social existent actualment perquè la distribució dels preus es mantindria més o menys constant.

Una altra possible solució, molt més costosa per l’estat i que costaria més temps d’implementar és augmentar la presència d’habitatge públic. A Barcelona la proporció d’habitatge protegit i de lloguer social és extremadament baixa, molt més baixa que a d’altres capitals europees com París o Berlín. El lloguer protegit, amb un preu menor, pressiona els preus cap a baix i garanteix més igualtat d’oportunitats al prioritzar persones amb menys renda. A més, es pot repartir territorialment i això redueix la segregació espacial per renda, ajudant a millorar la cohesió social.

Per últim, i tenint en compte que el turisme explica en gran part el problema de l’habitatge a Barcelona, es poden fer polítiques en línia amb el que ja està fent l’Ajuntament de Barcelona. S’ha d’impedir l’obertura descontrolada d’apartaments turístics i en tot cas, si se’n volen obrir de nous que sigui allunyats del centre, donat que el turisme es concentra massa en zones cèntriques, desnaturalitzant els barris i impactant en la qualitat de vida del veïnat, i en canvi podria dinamitzar barris més perifèrics amb més dificultats que no es beneficien del turisme. Barcelona és una ciutat relativament petita si es compara amb d’altres metròpolis, anar 20 minuts amb metro per un turista que té tot el temps del món no és cap drama. El mateix amb llicències d’hotels i places turístiques en general. Caldria alliberar habitatges d’allà on hi ha més pressió turística i repartir-ho millor en zones on la pressió (també sobre els preus de l’habitatge) és menor.

Cap solució és senzilla, i és cert que si està passant el que està passant és perquè Barcelona és una ciutat encantadora i atractiva que fa que milers i milers de persones vulguin traslladar-s’hi o visitar-la. Però hem de saber combinar aquest èxit amb garantir més igualtat per gaudir la ciutat independentment del poder adquisitiu, i en especial per aquelles persones per les que Barcelona és la nostra ciutat o capital natural.

Universitat gratuïta?

Ahir va ser un dia de reivindicació estudiantil a favor de la gratuïtat dels estudis universitaris. Sembla que aquesta pregunta té una resposta clara per part de la majoria de joves catalans i no cal dir de la major part d’estudiants universitaris, és natural demanar millores en la situació pròpia, sigui la que sigui, i més quan es tracta d’un tema com l’accés a l’educació superior.

Si bé l’opció de fer gratuïta l’educació universitària és majoritària, no és unànime. Escric aquest article, en part, com a resposta a un altre article de l’associació Students for Liberty de Barcelona, oposant-se a fer gratuïta la universitat. Podeu trobar l’article clicant aquí. És molt interessant, ben documentat i planteja problemes des d’un punt de vista tècnic sobre l’accés gratuït a la universitat, problemes que segurament la major part de la gent no s’ha plantejat i que si bé són rellevants i s’han de tenir molt en compte, no em convencen.

L’article versa sobre el fet que l’educació universitària té un caràcter regressiu important. És a dir, en termes globals no afavoreix la redistribució de la riquesa sinó més aviat al contrari. Els estudiants universitaris tendeixen a ser de famílies amb rendes més altes que els no universitaris, i els treballadors amb estudis superiors tendeixen a tenir rendes més altes en el futur que els que no tenen estudis, la qual cosa perpetua la situació de desigualtat d’uns i altres.

L’argument per la seva banda és, per tant, que com més subvencionem l’educació universitària amb diners públics, pagats per tots, pobres inclosos, més estem beneficiant a una gent que en promig és més rica que la resta i ho serà més en el futur. Això té cert sentit i és veritat en part.

Mencionen també, i és important tenir-ho present, que fins i tot aquells universitaris que més paguen per la seva matrícula, estan pagant només una fracció del cost real que té. És a dir, independentment de les notes, de la renda i de qualsevol altra característica, els estudiants sense altres beques, tenen una “beca” d’uns 5.000 euros aproximadament (el cost mitjà per estudiant i any està al voltant de 7.000 euros i les matrícules oscil·len entre uns 1.500 i 2.500). Crec que és important ser conscient d’això i valorar-ho.

Dit això, a l’article citat es menciona que l’estudiantat cobreix entre un 15% i un 25% del cost real dels seus estudis. Aquests percentatges, així com els nombres absoluts aproximats als que feia referència al paràgraf anterior, són així si tenim en compte la despesa total en universitats a Catalunya. Penso que potser el que caldria mirar seria quina part d’aquesta despesa podem imputar directament a l’educació. Hi ha una part molt important de la despesa que no és rebuda pels estudiants en forma d’atenció docent ni altres serveis sinó que es dedica a la recerca i a d’altres finalitats. Descomptant despeses que no són rebudes pels estudiants en concepte de formació, el percentatge que es cobreix amb la matrícula s’enfila, segons aquest informe de l’Observatori Universitari, a un 41,6% de mitjana a Catalunya l’any 2012, variant bastant segons la universitat. Aquest mateix percentatge era d’un 21,6% l’any 2008. En els anys de crisi hi ha hagut una pujada de les taxes universitàries d’aproximadament un 47% fent més inaccessible, per motius econòmics, la universitat a moltes persones que al mateix temps veien com queien els seus ingressos a causa de la mateixa crisi.

Aquest mateix informe subratlla el fet que la despesa universitària catalana, en termes relatius sobre el PIB, és d’un 0,8%, força per sota de la mitjana de la OCDE que és d’un 1,27%. Si bé en despesa per estudiant les mitjanes són similars, això és precisament perquè la proporció d’estudiants universitaris a Catalunya és més baixa que la mitjana de la OCDE. I aquí és on volia arribar.

A Catalunya observem que l’educació universitària està elititzada, com ja hem dit prèviament. Precisament per aquest motiu subvencionar un col·lectiu de rendes altes és regressiu. Però el fet que l’educació no estigui a l’abast de tothom és el que elititza la universitat i fa més regressiva la despesa en universitats. És un cercle viciós i la resposta no pot ser pujar encara més les taxes i expulsar d’aquesta manera aquells que no s’ho poden pagar, perquè encara l’elititzem més. Tot i que en proporció la universitat sigui un lloc de gent majoritàriament amb ingressos més alts que la que no acudeix a la universitat, això no vol dir que tothom ho sigui. No podem menystenir gens el fet que la universitat actua d’ascensor social per moltíssimes persones que amb dificultats, gràcies a l’educació pública o a les minses beques, poden obtenir una educació superior i progressar. És cert que les famílies amb més dificultats tenen accés a beques i ajudes, i que gràcies a això poden estudiar. Però també és cert que hi ha molta gent que té grans dificultats per permetre’s acudir a la universitat, més si comptem que el cost d’anar a la universitat va més enllà de la matrícula, mirem per exemple els estudiants que han de pagar allotjament i transport perquè no estudien al lloc de residència dels seus pares.

A més a més, a banda del debat de fons, pensant en el moment actual, les alternatives a estudiar són ben poques en un país que no ofereix oportunitats laborals als joves, que pateixen una taxa d’atur propera al 40%. Com a societat ens cal preguntar-nos si volem tenir més ni-nis (que són un altre dels grans problemes que tenim especialment al nostre país) o afavorir l’educació superior. En moments de crisi com l’actual la formació es fa comparativament més atractiva, i això xoca amb el que hem observat, que des del 2011 s’ha reduït el percentatge d’estudiants universitaris per primer cop en dècades, contra la tendència natural dels països desenvolupats d’augmentar-la, i contra el que hauria de ser natural per un país per sota de la mitjana de la OCDE que és augmentar més ràpid aquest percentatge per fer catch-up.

Passant a l’altre gran argument, també citat a l’article de Students for Liberty, i que és un clàssic d’aquest debat, el de les externalitats positives, és remarcable dir que hi ha una correlació molt important entre despesa universitària i renda per càpita dels països. Les societats més formades són més productives i per tant es produeix un retorn social, que no només tenen per què quedar-se els propis estudiants universitaris que tindran rendes més altes, hi ha redistribució i sinergies de tenir més gent educada, també per aquells menys formats. Aquí enllaço un article (que em va recomanar un dels autors de l’informe que “critico”) sobre relació entre creixement econòmic i presència d’universitats. Al seu informe afirmen que les externalitats positives venen exclusivament via canvis tecnològics, i per tant, exclouen moltes carreres que no són d’arrel tècnica o científica d’aquestes millores. La innovació es pot produir en tots els àmbits, si bé és cert que la tecnologia té un paper fonamental, diferents models d’organització, millores mèdiques o recerca en altres àmbits també influeixen en la productivitat d’una societat. Per últim voldria afegir que aquestes externalitats positives no es poden mesurar només en forma d’increments de productivitat. Si considerem la cultura i l’educació valors importants d’enriquiment personal, hi ha externalitats positives intangibles en el fet de tenir una societat més culta, i aquests aspectes més qualitatius no són gens menyspreables tot i que siguin impossibles de quantificar.

Un altre dels arguments que branden al seu article els companys d’SFL és la “sobrequalificació”. Comparant el mercat laboral català amb la formació del seu jovent es pot veure com hi ha més gent amb qualificació que llocs de treball qualificats per ocupar (el mateix passa amb els llocs no qualificats i no parlem per això d’excés d’infraqualificació dels joves pel mercat laboral català, el que tenim és un problema d’atur estructural). Si mirem quins països tenen més “sobrequalificació”, són casualment aquells amb més atur i més pobresa, el problema ve més per la manca d’oportunitats laborals que pel fet de tenir gent qualificada. No crec que cap país s’hagi de resignar a no educar-se perquè no té suficients llocs de treball qualificats. De fet, potser amb una força de treball més qualificada es transformaria a llarg termini aquell mercat laboral de poc valor afegit en un mercat de més qualificació.  Dit això, comparteixo en part la preocupació per la manca d’ajustament entre la formació que donem al jovent i les demandes del mercat laboral, crec que hauria d’intentar ajustar-se més, per no crear frustració de gent que estudia i no troba feina i per ser més eficients, i per això hi hauria d’haver una aposta més clara per la Formació Professional i tècnica i potser deixar de parlar tant d’universitaris. Al mateix temps, crec que l’educació té una altra dimensió més enllà de la satisfacció d’unes demandes de qualitats per dur a termes unes labors. L’educació és un dret i una forma de creixement personal, tothom vol aprendre de moltes coses diferents i no necessàriament per treballar d’allò que ha aprés, com a societat no crec que sigui negatiu fomentar l’educació per altres motius, més enllà del de respondre al mercat laboral.

Finalment, és totalment cert el que diuen que l’educació infantil i primària és clau a l’hora de pal·liar desigualtats. És molt més progressiu invertir allà, ho documenten molt bé i hi ha molta evidència d’aquest fet, però això no vol dir que no haguem de fer les dues coses alhora, malgrat les restriccions que tenim.

Per anar arribant a una conclusió, que crec que no és tan diferent en el fons del que ells plantegen al final del seu article. Crec que hi ha d’haver cert copagament en l’educació superior, els copagaments són útils per fer més eficient la despesa, sobretot quan es tracta de subvencions, perquè aconsegueixen que els usuaris interioritzin el cost que suposa el servei que reben i no prenen decisions a la lleugera. Però crec que aquest copagament ha de ser sensiblement inferior al que veiem actualment, ha de ser suficient per garantir que la gent escull raonant el que fa, però apropant-se a ser simbòlic. I el que és més important, aquest copagament ha de ser moltíssim més progressiu. Les famílies que s’ho poden permetre sense problemes han de pagar més per ajudar a finançar la universitat pública, i aquelles famílies que tenen més dificultats han de tenir un accés garantit, no només en el sentit de matrícules gratuïtes, sinó d’ajudes al transport, allotjament i manutenció pels bons estudiants de famílies amb pocs recursos. Si s’ha de restringir l’accés a la universitat el criteri ha de ser l’excel·lència acadèmica, no la capacitat econòmica. Estic d’acord en subvencionar el mínim possible a aquells que poden permetre’s estudiar, ja que això és font de regressivitat, però no crec que per corregir l’actual efecte regressiu de l’educació universitària la resposta sigui pujar les taxes, sinó fer que cadascú pagui en funció de la capacitat i que a la universitat hi vagin els bons estudiants independentment del seu origen familiar, això farà que tinguem una educació accessible, redistributiva i universal, que és al que hem d’aspirar.

Lliçons equatorianes

Rafael Correa és un dels presidents més brillants del panorama internacional i un dels grans exponents dels canvis que ha viscut Llatinoamèrica la última dècada. Brillant en oratòria, en preparació acadèmica i en visió política tan a nivell nacional com a nivell dels grans reptes que afecten a tota la humanitat, com el canvi climàtic i la sostenibilitat.

Correa, economista de formació, ha estudiat entre l’Equador, Bèlgica i els Estats Units i presideix l’Equador des de l’any 2007, obtenint àmplies majories des d’aleshores.

És molt recomanable escoltar les nombroses entrevistes i discursos on se’l pot veure parlant amb una preparació sorprenent i amb un rigor al qual no estem gaire acostumats, especialment a l’estat espanyol. Escoltar-lo és la millor medicina contra les acusacions de demagògia i populisme que se solen fer cap a dirigents com ell.

Com tot bon orador, aprofita aquesta qualitat per exposar-se amb freqüència davant dels mitjans i no defuig la confrontació amb adversaris polítics o amb la premsa amagant-se darrere de pantalles de plasma. (Salvant les enormes diferències, això em recorda el president Mas.)

He volgut compartir aquest vídeo d’un debat fet fa no gaires mesos (concretament el passat 28 d’octubre) entre el president Correa i economistes opositors, no al seu règim, com sovint s’hi refereix la premsa verinosa, sinó al seu govern democràticament escollit. Aquests tres economistes són de primer nivell a l’Equador i tots tres han tingut importants responsabilitats polítiques en el passat. A Correa l’acompanyen dos economistes col·laboradors seus que participen en el debat, per compensar numèricament els bàndols en contesa. El debat es pretén tècnic i acadèmic, per analitzar de forma racional i rigorosa les mesures preses i l’estat de l’economia del país. No obstant, com no pot ser d’altra manera, donada la naturalesa eminentment política de l’economia, el debat té una forta càrrega política més enllà de la fredor tècnica i numèrica que massa sovint monopolitza el debat econòmic. Sorgeixen crítiques i arguments diferents de part d’uns i altres, molt interessant per qualsevol persona interessada en l’economia i en la política. A més, hi participen estudiants d’economia que poden fer preguntes als participants, aportant un punt de vista jove al debat i el més important, fent partícips els futurs economistes en el debat del país.

Com a crítica al debat (i a Correa) cal dir que la limitació del temps als oponents i el tarannà excessivament temperamental i fins i tot arrogant en les intervencions de Correa, sumat a la total manca d’imparcialitat del presentador que permetia massa interrupcions del president quan parlaven els altres, restaven molta qualitat i potència al debat.

Malgrat els seus defectes, cal posar en valor formats d’aquestes característiques, que encara no he vist ni un sol cop ni a Catalunya ni al conjunt de l’estat espanyol, i no sé si tampoc a la resta de països europeus, que contraposen punts de vista amb rigor, que pretenen instruir a la gent, que la població entengui què està passant al seu país, element essencial per una democràcia de qualitat on la gent pren les decisions amb informació a la mà. Hi ha molta ignorància general, sobretot en el camp de l’economia, i a aquest fet hi han contribuït en enorme mesura uns mitjans de comunicació totalment degradats i de baixa qualitat, més pendents d’obtenir audiència a qualsevol preu i d’influir políticament que a acomplir la seva funció social que és informar, i també a determinats polítics maldestres i mediocres que funcionen a base d’eslògans i titulars sense aprofundir en la majoria de temes, potser per ocultar la seva pròpia ignorància i que eviten els debats d’aquesta categoria perquè ells mateixos no tenen nivell suficient per protagonitzar-los, ja que quedarien retratats.

Dit tot això, recomano fervorosament fer una ullada al què es diu al debat ja que se’n pot aprendre i és molt interessant.

PS: fixeu-vos en els comentaris del vídeo, quasi tot són mostres de suport a Correa. Això diu molt de quina mena de president és.

Seguretat jurídica i dignitat

La dació en pagament és una de les qüestions polítiques més controvertides a l’estat espanyol d’ençà de l’inici de la crisi, coneguda en gran mesura gràcies a l’aparició de moviments socials com la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) que han denunciat els desnonaments i d’altres problemes relacionats amb l’habitatge, reivindicant com a mesura estrella la dació en pagament. És un tema que té grans implicacions polítiques, econòmiques, jurídiques, socials, i fins i tot, morals.

La dació en pagament consisteix en que, quan una persona signa una hipoteca amb el banc, l’habitatge adquirit serveix de garantia en cas d’impagament, quedant el deute liquidat amb l’entrega de la propietat al banc.

Actualment som lluny d’una situació així. En la major part dels casos el que ha ocorregut és que els bancs, en plena bombolla immobiliària i amb els preus dels immobles disparats, van concedir massivament crèdit sense gaires restriccions a gent que volia comprar un habitatge (molt sovint, seguint la creença difosa a l’estat espanyol de que tenir l’habitatge en propietat és millor que llogar), gent que potser no tenia la solvència adequada i que estava comprant a preus altíssims, endeutant-se de per vida.

Per què feien això? Perquè els bancs sabien que en cas d’impagament es podrien quedar amb l’habitatge i vendre’l a preus més elevats i fer negoci igualment (era habitual pensar que els preus dels immobles no baixarien mai).

Què va passar? La bombolla va esclatar i els preus dels pisos van desplomar-se. Molta gent que vivia directament o indirecta del sector de la construcció va perdre la feina, arrossegant altres sectors i la morositat va augmentar. Els bancs havien valorat els pisos i cases a un determinat preu (inflat) al moment de concedir els préstecs i quan va venir la crisi ja no valien el que s’havia pagat per ells. La gent que no podia pagar tampoc podia cancel·lar el deute entregant la propietat ja que el banc exigia la diferència entre el deute i el valor actual de la casa, molt menor que el preu d’inici.

El resultat: Milers de famílies sense feina, al carrer i endeutats de per vida. Un drama social massiu, conseqüència de l’avarícia dels bancs i la irresponsabilitat dels legisladors i reguladors.

En països gens sospitosos de socialistes com els Estats Units, la dació en pagament és habitual. La lògica ens diu que ha de ser el capital el que suporta el risc al realitzar una transacció com aquesta, i no les persones que estan satisfent una necessitat bàsica com és l’habitatge. I més tenint en compte que hi ha una important asimetria en els coneixements d’una i altra part. Els bancs eren qui valoraven la propietat que s’hipotecava, per tant són ells qui han d’assumir el risc de que aquesta valoració sigui errònia o la situació canviï, no els usuaris. També eren els bancs qui concedien crèdit a gent que tenia un risc molt elevat d’impagament. I també eren els bancs qui animaven a endeutar-se més i més, en un context de diners barats i cursa entre les entitats financeres per veure qui la tenia més gran (la cartera d’actius).

Ara que ha arribat la crisi pretenen que paguin els plats trencats aquells que menys tenen i poder seguir fent negoci. Com diria el president Correa, els bancs et presten el paraigües quan fa sol i te’l prenen quan comença a ploure.

La PAH i amplis sectors socials han plantejat implantar la dació en pagament amb caràcter retroactiu, la qual cosa vol dir que s’aplica no només als futurs contractes sinó als que ja s’han signat (la qual cosa té lògica perquè el problema social el tenim amb les hipoteques ja signades). Això, diuen els detractors de la mesura, perjudicaria greument la seguretat jurídica, perquè voldria dir canviar les normes del joc un cop començada la partida. Generalment les lleis no es poden aplicar retroactivament per aquesta raó.

La seguretat jurídica és molt important de cara a garantir el correcte funcionament de l’economia, de la contractació i redueix els costos de transacció perquè genera confiança. Diuen els contraris a la dació en pagament que això afectaria negativament als futurs contractes, que crearia incertesa i que trauria valor als futurs contractes. Això és cert en certa mesura.

Així doncs, el que ens hem de plantejar com a societat és què ens importa més, resoldre el problema de greu patiment a milers de famílies, que mai podran tirar endavant si segueixen endeutats i que, a més, no podran contribuir al creixement si no tenen possibilitats de futur, o si preferim garantir una estricta seguretat jurídica. Ens hem de plantejar què és més just, si fer que els bancs assumeixin aquesta pèrdua en tant que culpables (en part) de la situació, o fer que l’assumeixin milers de famílies que no tenen res.

A més, caldria plantejar-se quina seria la magnitud d’aquesta pèrdua de seguretat jurídica. Sincerament, no crec que fos una tragèdia si es deixa clar que es tracta d’una situació d’emergència social i que és una mesura específica que no afecta altres tipus de contractes. I en qualsevol cas hem de posar en una balança què pesa més, aquesta pèrdua o la dignitat de moltíssimes persones, i decidir què considerem més rellevant.

Al final, és una qüestió de democràcia i d’apoderar la ciutadania, de control social de l’economia i que sigui la gent qui decideixi què els importa més. Ens diuen els aspirants a tecnòcrates que tot això no es pot fer i que seria una barbaritat. Altres podem pensar que la barbaritat és deixar milers de famílies sense casa i omplir de cases els bancs. Front al “no és possible” cal respondre: nosaltres decidim, sigui per a bé, o per a mal, però tenim dret a fer un debat amb informació damunt la taula i decidir, això és el que s’hauria de fer en una societat democràtica i madura.

Els Economistes del Demà

Els que avui estudiem la carrera d’Economia i en general les carreres de les Facultats d’Economia i Empresa d’arreu del Món tenim una responsabilitat molt gran a les nostres mans. Som nosaltres, els joves que ara ens formem i estudiem, els que d’aqui uns quants anys serem els economistes d’empreses, estats i administracions en general, auditories, organismes internacionals, Bancs Centrals… Serem, doncs, un col•lectiu de professionals de més o menys rellevància i en alguns casos responsables de decisions molt importants que poden afectar la vida de gran part de la població mundial.

En les nostres mans estarà quin rumb prenen les polítiques econòmiques mundials i quines corrents de pensament predominen, si les que ho han fet fins ara i ens han portat on ens han portat o noves formes d’entendre l’economia que tinguin més en compte variables que ara s’ignoren com la igualtat, la dignitat i la justícia.

Així doncs, és molt important que totes les persones a qui no ens agraden les polítiques que s’apliquen ara i des de fa dècades, legitimades i suportades per “eminències” de l’economia dirigides des de l’FMI o les institucions de la Unió Europea, ens aixequem i teixim alternatives. Cal que no deixem que el discurs imperant sigui l’únic que té espai als debats acadèmics i que no es traslladi a l’opinió pública. Cal que denunciem una manca de pluralitat als plans d’estudi de les facultats d’econòmiques d’arreu del Món i exigim que l’economia recuperi la seva identitat real, com a ciència social que és, i per tant, que es miri les coses des d’un punt de vista social i humà enlloc de veure només funcions d’utilitat i números.

No pot ser que una de les ciències socials més importants, la que possiblement té més implicacions en la vida de la gent, sigui considerada molts cops com una ciència exacta que de vegades sembla un dogma, una disciplina freda i matemàtica d’esquenes a la realitat social i que només es preocupa de maximitzar beneficis o utilitats.

Per tant, tots aquells que tenim la consciència que això està passant tenim el deure d’intentar conscienciar a la resta, als altres estudiants i a la població en general. Cal que siguem rigorosos, acadèmicament el millor possibles, però sobretot crítics i formar-nos autònomament a banda de la Universitat. Cal que creem argumentari, que denunciem allò amb que no estem d’acord i que ens agrupem per difondre el que creiem, per organitzar debats i fer arribar discursos que no acostumen a tenir cobertura.

En aquest sentit, de buscar pluralitat i generar debat, m’il•lusiona molt la iniciativa Post-Crash que està sorgint arreu del món des de les aules d’economia i que denuncia moltes de les coses que acabo de descriure.

El futur ens pertany, ens tocarà ser hàbils perquè no guanyin els de sempre, però estem en condicions de presentar batalla (ideològica) i guanyar-la. A per totes!