“Yo no quiero votar, pero mi hijo sí”

És impressionant com en una hora i mitja pots sentir tantes coses. Acabo de tornar de repartir informació sobre el 9N davant una parada de metro per la campanya Ara és l’hora i he tornat amb les piles carregadíssimes. Veure les reaccions de la gent i conèixer certes històries és una cosa que omple molt i ajuda a apropar la realitat de la societat i a conèixer-la una mica millor.

Avui he fet campanya al costat de 4 persones que no coneixia de res i que m’ha agradat molt conèixer, especialment una senyora gran molt entranyable que des de les Consultes Populars es va involucrar en diverses iniciatives i em deia que ajudava en el que podia a l’ANC, una senyora molt informada, moderna (sabia fer servir el mòbil i Internet igual de bé o millor que jo) i que té moltes ganes de veure canviar les coses i construïr un país lliure.

També hi havia una mallorquina fent campanya, cosa que m’ha alegrat especialment perquè és símptoma que som aqui i que la nació continua Sénia avall i mar enllà.

Però avui particularment m’he sentit molt bé entre altres coses per una frase d’un senyor que sortia del metro que m’ha animat a escriure aquest article perquè retrata a la perfecció la societat catalana i sense pretendre ser-ho és una gran patada a tots aquells que diuen que el procés ha fracturat la societat catalana, aquells que interessadament menteixen dient que no ens podem asseure a taula per Nadal, aquells que parlant de fractura són els que realment ens voldríen fracturats, i per molt que ho intentin, no ens fracturaran.

La cosa ha anat així:

He preguntat a un senyor entre tants altres que sortia del metro si sabia on i com votar el diumenge i m’ha contestat bastant sec: “yo no pienso ir a votar”, i ha marxat. Al cap de pocs minuts sento que un senyor em toca l’espatlla, era ell, i em diu: “dame información, yo no quiero votar, pero mi hijo sí, pensamos diferente”.

Aquest fet innocent, és extraordinàriament potent i molt significatiu, perquè sintetitza i retrata tot un procés i tota una societat amb una normalitat aplastant que desmunta tota la gent que menteix sobre la suposada “crispació”, “conflicte”, “pensament únic” i que intenten vendre que aqui no hi ha llibertat. Perquè aquest procés és de qui se’l fa seu, i està al servei de tothom, és el procés del senyor que va venir de Màlaga amb set anys, que no parla català i  vol votar. És de la senyora que ens demana que li diguem on ha d’anar a votar perquè “en su escalera son gente mayor y no sabemos dónde ir”. És del llatinoamericà que se sorprén que podrà votar tot i fer pocs anys que viu aqui. És dels joves que els brillen els ulls quan s’assabenten que si tenen més de 16 anys podran votar i decidir. És també de la gent que ens ignora i que no vol votar. És de la musulmana que li fa il·lusió que algú l’aturi pel carrer per informar-la i cridar-la a participar. I és també de l’únic senyor d’entre les desenes (inclús diria centenars) de persones a qui he aturat avui, que m’ha respost de males maneres, també això ens retrata, perquè la immensa majoria de gent d’aquest país és demòcrata, tolerant i oberta i construïrem el millor país possible també per als fills i néts d’aquest senyor que m’ha dit “no quiero nada, gilipollas”.

He de confessar que he estat pessimista aquests dies. Aquest no era el 9N que volíem, no era la pregunta que volíem, dubtava que sortís bé, que anés la gent a votar, tenia por de fer el ridícul, sentia fins i tot ràbia per com estaven anant les coses. Però després de veure la gran quantitat de gent que malgrat tots els malgrats quan els aturavem ens responia amb un somriure que ja ho tenien tot a punt per votar diumenge, després de veure la il·lusió i el consens que som capaços de generar no en tinc cap dubte: això sortirà bé, guanyarem, farem una gran demostració de força i l’estat espanyol farà el ridícul intentant-nos aturar. Això que estem vivint és únic en la història i aquest tsunami democràtic ho inundarà tot. Farem la revolució dels somriures i espero que la culminem com abans millor, per tota aquesta bona gent com la senyora gran d’avui i tantíssimes altres que han treballat per aquesta il·lusió i que volen veure-ho abans de partir. I també per honorar a tots aquells que ens han deixat sense poder veure realitzat el seu somni de veure un país amb majúscules, un futur. Guanyem-nos aquest futur!

Aquest article ha estat publicat a Vilaweb el dia 07/11/2014:

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4218634/yo-quiero-votar-mi-hijo.html (enllaç)