Despertar d’un malson

La màfia és derrotada (Foto d’El Mundo)

Ja han passat quasi dos dies i encara no m’ho crec. Encara em costa fer-me a la idea que allò que tanta gent portàvem anys somniant ja és una realitat.

El canvi al País Valencià ha arribat, i amb molta força.

Podria escriure moltes coses diferents sobre aquestes darreres eleccions del 24 de Maig, totes elles molt importants, però cap altra m’emociona més que parlar d’aquest fet històric, d’aquest canvi a tot el País Valencià.

Una persona de 19 anys (quasi 20) com jo, al País Valencià no ha viscut mai res que no siguin governs absolutistes i autoritaris del Partit Popular.

Des dels anys 90 aquesta gent s’ha apoderat de les institucions de tal manera que han aconseguit donar forma a la manera en que la immensa majoria de gent entén el país: la forma de fer política, les nostres costums, les nostres festes i pràcticament tots els aspectes de la vida dels valencians. Han aconseguit una identificació tan forta del que representa el PP amb el que la gent associa amb “València” que sembla que fossin una mateixa cosa. Han embrutat el país i les nostres institucions fins a tal punt que quan anaves a qualsevol lloc i deies que eres valencià la gent el primer que pensava era PP i corrupció.

Han estat més de 20 anys atacant i arraconant la llengua amb voluntat d’acabar amb ella, mentint i intentant trencar els nostres vincles amb Catalunya i les Illes, creant conflictes on no n’hi havia, i en definitiva, creant tot un relat sobre la valencianitat que no es correspon amb la realitat i aconseguint canviar en gran mesura la realitat social cap a la seua idea de “Comunidad Valenciana”. Se’ls ha de reconèixer molt d’èxit, i les forces d’esquerra i les forces valencianistes o catalanistes hem d’admetre una incapacitat important a l’hora de fer front a això i construir un relat alternatiu al que el PP plantejava.

Si més no, hem resistit, han aparegut alternatives, no han faltat persones i col·lectius que han treballat molt dur en condicions molt desfavorables per combatre tot això, i per fi tot aquest esforç ha donat el seu fruit.

Dirigents de Compromís celebrant els resultats

El Partit Popular, la màfia anti-valenciana, ha perdut la majoria absoluta. I això no és el millor de tot, Compromís ha fet un resultat espectacular superant tots els pronòstics i totes les expectatives que hi poguessin haver. Sent segona força a l’Ajuntament de València, i molt a prop d’igualar al PSPV en segon lloc també a les Corts amb 19 diputats.

Un partit valencianista convençut ha sabut generar un discurs que ha il·lusionat molta gent, crear un projecte que ha aglutinat sensibilitats diferents però compromeses amb la llengua i amb el país. I el més important de tot, han aconseguit convertir aquest projecte en quelcom massiu, superant la gran barrera que ha tingut el valencianisme durant tota la història, arribar a la gent i ser una eina que la ciutadania trobi útil i representativa.

No puc amagar la meua immensa felicitat per aquest gran canvi que no esperava. Si soc sincer, fa un any, quan vaig saber el resultat de les europees em vaig decebre molt. Pensava que l’efecte Podemos es menjaria tot el potencial de creixement que tenia Compromís, i que el país no veuria un canvi substancial. Això no ha estat així, i una marea s’ha emportat per davant al PP i a la gran amenaça de Ciutadans.

També volia dir que sento molta llàstima per tota la bona gent d’Esquerra Unida, i els meus companys i amics d’Esquerra Republicana, que s’han estat trencant la cara per aquesta candidatura de suma que era Acord Ciutadà i que han estat treballant aquests 4 anys molt per destapar tota la merda que hi havia a la política valenciana. És molt injust que hagin quedat sense representació a les Corts. Només agrair la feinada i l’esforç d’aquesta gent que representa el que penso i que s’estima el país i que no han tingut la recompensa merescuda.

Per últim volia advertir que, malgrat l’eufòria que tots i totes sentim aquests dies i l’alegria i els somriures que han tornat a la nostra terra, els temps que venen seran difícils. Caldrà molta amplitud de mires i molta alçada política per saber arribar a acords i crear una veritable alternativa al PP. Tenim per fi l’oportunitat de tenir un govern digne, i aquest govern haurà de ser valent i estar cohesionat. Hi haurà atacs constants de la dreta i la premsa, els diran catalanistes, radicals, aprofitaran qualsevol oportunitat per fer mal i per crear contradiccions (al PSPV especialment).

A banda de saber suportar aquestes pressions hauran de governar bé, amb una autonomia asfixiada econòmicament per l’estat espanyol i endeutada fins les celles. I el més important, si volen que el canvi no duri només 4 anys, si volen realment aprofundir en la transformació i que no es quedi en un simple parèntesi de càstig temporal al PP: caldrà crear tot un discurs alternatiu, una altra manera de fer, no jugar al joc del PP, no acceptar la seua terminologia, no tenir complexes i fer un treball immens de pedagogia i conscienciació ciutadana. Destapar tota la corrupció i disputar realment l’hegemonia ideològica i cultural que, malgrat el canvi, encara ara, segueix sent afí al Partit Popular.

No serà fàcil, però tenen (tenim) el deure d’intentar-ho. La gent que simpatitzem amb aquest canvi haurem de defensar amb dents i ungles i sense sectarisme el nou govern ens agradi més o menys, i gestionar amb valentia totes les contradiccions que no seran poques.

Somriem, perquè el país de l’olivera resisteix i no es resigna a ser oblidat.

(Festa a la Plaça de Major de València per celebrar la derrota del PP)

Seguretat jurídica i dignitat

La dació en pagament és una de les qüestions polítiques més controvertides a l’estat espanyol d’ençà de l’inici de la crisi, coneguda en gran mesura gràcies a l’aparició de moviments socials com la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) que han denunciat els desnonaments i d’altres problemes relacionats amb l’habitatge, reivindicant com a mesura estrella la dació en pagament. És un tema que té grans implicacions polítiques, econòmiques, jurídiques, socials, i fins i tot, morals.

La dació en pagament consisteix en que, quan una persona signa una hipoteca amb el banc, l’habitatge adquirit serveix de garantia en cas d’impagament, quedant el deute liquidat amb l’entrega de la propietat al banc.

Actualment som lluny d’una situació així. En la major part dels casos el que ha ocorregut és que els bancs, en plena bombolla immobiliària i amb els preus dels immobles disparats, van concedir massivament crèdit sense gaires restriccions a gent que volia comprar un habitatge (molt sovint, seguint la creença difosa a l’estat espanyol de que tenir l’habitatge en propietat és millor que llogar), gent que potser no tenia la solvència adequada i que estava comprant a preus altíssims, endeutant-se de per vida.

Per què feien això? Perquè els bancs sabien que en cas d’impagament es podrien quedar amb l’habitatge i vendre’l a preus més elevats i fer negoci igualment (era habitual pensar que els preus dels immobles no baixarien mai).

Què va passar? La bombolla va esclatar i els preus dels pisos van desplomar-se. Molta gent que vivia directament o indirecta del sector de la construcció va perdre la feina, arrossegant altres sectors i la morositat va augmentar. Els bancs havien valorat els pisos i cases a un determinat preu (inflat) al moment de concedir els préstecs i quan va venir la crisi ja no valien el que s’havia pagat per ells. La gent que no podia pagar tampoc podia cancel·lar el deute entregant la propietat ja que el banc exigia la diferència entre el deute i el valor actual de la casa, molt menor que el preu d’inici.

El resultat: Milers de famílies sense feina, al carrer i endeutats de per vida. Un drama social massiu, conseqüència de l’avarícia dels bancs i la irresponsabilitat dels legisladors i reguladors.

En països gens sospitosos de socialistes com els Estats Units, la dació en pagament és habitual. La lògica ens diu que ha de ser el capital el que suporta el risc al realitzar una transacció com aquesta, i no les persones que estan satisfent una necessitat bàsica com és l’habitatge. I més tenint en compte que hi ha una important asimetria en els coneixements d’una i altra part. Els bancs eren qui valoraven la propietat que s’hipotecava, per tant són ells qui han d’assumir el risc de que aquesta valoració sigui errònia o la situació canviï, no els usuaris. També eren els bancs qui concedien crèdit a gent que tenia un risc molt elevat d’impagament. I també eren els bancs qui animaven a endeutar-se més i més, en un context de diners barats i cursa entre les entitats financeres per veure qui la tenia més gran (la cartera d’actius).

Ara que ha arribat la crisi pretenen que paguin els plats trencats aquells que menys tenen i poder seguir fent negoci. Com diria el president Correa, els bancs et presten el paraigües quan fa sol i te’l prenen quan comença a ploure.

La PAH i amplis sectors socials han plantejat implantar la dació en pagament amb caràcter retroactiu, la qual cosa vol dir que s’aplica no només als futurs contractes sinó als que ja s’han signat (la qual cosa té lògica perquè el problema social el tenim amb les hipoteques ja signades). Això, diuen els detractors de la mesura, perjudicaria greument la seguretat jurídica, perquè voldria dir canviar les normes del joc un cop començada la partida. Generalment les lleis no es poden aplicar retroactivament per aquesta raó.

La seguretat jurídica és molt important de cara a garantir el correcte funcionament de l’economia, de la contractació i redueix els costos de transacció perquè genera confiança. Diuen els contraris a la dació en pagament que això afectaria negativament als futurs contractes, que crearia incertesa i que trauria valor als futurs contractes. Això és cert en certa mesura.

Així doncs, el que ens hem de plantejar com a societat és què ens importa més, resoldre el problema de greu patiment a milers de famílies, que mai podran tirar endavant si segueixen endeutats i que, a més, no podran contribuir al creixement si no tenen possibilitats de futur, o si preferim garantir una estricta seguretat jurídica. Ens hem de plantejar què és més just, si fer que els bancs assumeixin aquesta pèrdua en tant que culpables (en part) de la situació, o fer que l’assumeixin milers de famílies que no tenen res.

A més, caldria plantejar-se quina seria la magnitud d’aquesta pèrdua de seguretat jurídica. Sincerament, no crec que fos una tragèdia si es deixa clar que es tracta d’una situació d’emergència social i que és una mesura específica que no afecta altres tipus de contractes. I en qualsevol cas hem de posar en una balança què pesa més, aquesta pèrdua o la dignitat de moltíssimes persones, i decidir què considerem més rellevant.

Al final, és una qüestió de democràcia i d’apoderar la ciutadania, de control social de l’economia i que sigui la gent qui decideixi què els importa més. Ens diuen els aspirants a tecnòcrates que tot això no es pot fer i que seria una barbaritat. Altres podem pensar que la barbaritat és deixar milers de famílies sense casa i omplir de cases els bancs. Front al “no és possible” cal respondre: nosaltres decidim, sigui per a bé, o per a mal, però tenim dret a fer un debat amb informació damunt la taula i decidir, això és el que s’hauria de fer en una societat democràtica i madura.